“Jugar a hoquei ens fa sentir vius, no ens trauran de la pista”

El GEiEG organitzarà a Girona un torneig per a veterans de l’esport de l’estic

Fa més de 80 anys, al voltant del 1936, l’hoquei patins s’implantava a les instal·lacions del GEiEG, unes pistes que van gaudir durant dos anys de l’OK Lliga i que l’estiu vinent viuran l’EVRICUP 2019, un torneig on els més grans agafen tot el protagonisme. “Vaig començar a jugar als set anys a la Devesa i vaig passar pel Coma Cros, on vam arribar a jugar a Primera. Per motius laborals, a finals dels anys setanta ho vaig haver de deixar”, recorda, amb nostàlgia, Tomàs Sobrequés (Girona, 1956), un dels líders de l’actual equip de veterans. “Va ser una iniciativa de Joan Escuder, antic president de l’entitat. No m’ho vaig pensar dues vegades quan m’ho va proposar”. Abraçat a companys com l’Omedes, en Barney i en Rovira, compaginar la pràctica esportiva i la feina li suposa un sobreesforç que accepta amb una temeritat gairebé inconscient.

“Sentim un compromís que només els que han competit a cert nivell poden arribar a entendre. Juguem entre setmana perquè es considera que hem de passar els caps de setmana amb la família. Som l’únic conjunt de les comarques gironines, i això implica desplaçar-se cada 15 dies a Barcelona, Calafell, Voltregà... Posa per cas que juguem un dimarts a les deu del vespre a Vilanova. Entre que sopem i tornem, arribem a casa a les dues de la matinada i a primera hora ens sona el despertador. Això sense parlar de l’hivern o de quan plou o fa fred i també s’ha d’agafar el cotxe. Dir que sí és obligar-te a fer-ho, et prohibeix dir que estàs cansat”, subratlla, i reforça el sentiment que implica formar part d’un col·lectiu.

Frustració pel que ja no pots fer

“No negaré que també existeix la frustració del pas del temps, de preguntar-te per què ara no ets capaç de fer aquelles coses que deu anys enrere et sortien amb naturalitat, però fer el camí junts ho compensa tot. Les relacions entre les persones són boniques i l’esport ajuda a crear vincles. Estic molt orgullós de poder dir que tinc amics gràcies a l’hoquei, que hi ha persones que han entrat a la meva vida gràcies a l’esport i no les veuria si no fos per això. Crear noves complicitats és motiu suficient per intentar-ho tot”, confessa.

Recentment s’ha disputat l’EVRICUP 2018 a Viana do Castelo (Portugal), que ha comptat amb la participació de clubs belgues, alemanys, anglesos, italians, holandesos i portuguesos.

Tots tenim esperit competitiu

El GEiEG, un dels fundadors del torneig juntament amb el Barcino barceloní, va quedar subcampió a la categoria de +35 anys i a mitja taula a la de +50 anys. “L’esperit competitiu el portem a dins i tothom vol guanyar. A més a més, com que tots ens coneixem, rivals inclosos, existeix la memòria històrica: que si aquell era un brut, que si l’altre ens feia un gol per darrere de la porteria...” La competició va ser creada amb la finalitat de fer trobades i viatjar, un passatemps que sempre satisfà. “El més bonic és conèixer els llocs on et toca anar: si competim durant quatre dies, ens quedem 24-48 hores més i fem turisme. Alguns venen amb la parella o els nens. Últimament hi anem sols perquè ens passem gairebé tot el dia a la pista. Si anem a una ciutat gran les parelles encara s’ho munten per fer temps mentre juguem, però si el destí no és atractiu no volen venir”, comenta.

De la retirada no en vol sentir a parlar. “Cap de nosaltres ho deixaria si no fos pel físic. L’experiència em diu que molts dels companys que s’han anat retirant definitivament ho han fet perquè el cos no donava per més: ja sigui per problemes al genoll, al maluc o que el metge diu que ja n’hi ha prou. Per voluntat pròpia és impossible, ens han de treure de la pista o ha de passar alguna cosa greu. Amb el pas del temps en tenim més ganes. Per a molts, jugar a hoquei és una de les coses més boniques que ens han passat a la vida, ens fa sentir vius”.

El + vist

El + comentat