Julia Vargas-Weise, la consciència rere l’objectiu d’una càmera

GironaFotògrafa, cineasta, educadora i lluitadora compromesa amb els drets de les dones, els infants, els miners i els més desposseïts a la seva estimada Bolívia. Julia Vargas-Weise (Cochabamba, 1942 - Girona, 2018) va estudiar fotografia a Suïssa, on va ser “neutralitzada per una subtil sobreprotecció al país neutral per excel·lència”, segons relata al seu llibre de fotografia Tierra adentro (1988). No va tenir autèntica consciència de les seves arrels i el patiment del seu poble fins que va començar a fotografiar-lo, tot i haver viscut la infància a Cochabamba. Procedia d’una família d’origen jueu que va fugir del nazisme i va acabar escampada pel món en una diàspora que encara continua. La fotografia va ser la seva “finestra al món” i a través de l’objectiu d’una càmera va descobrir “les misèries, belleses i contradiccions” de Bolívia durant gairebé 50 anys. Per a ella la fotografia era “plaer estètic i immersió social alhora”.

A l’inframon de la mina

La tasca fotogràfica a l’interior de les mines (va ser la primera dona, i la primera fotògrafa, a la qual els supersticiosos miners van permetre que els acompanyés) la va impactar poderosament. “Vaig aprendre colpida aquell laberint dantesc; la pedra, l’àcid, la pols i la suor; pólvora, alcohol i coca. El martelleig del cisell, l’udol dels carros carregats, la trepidació de les perforadores. Llums i ombres incertes: el regne del Tío”. Aquest Tío és el dimoni de l’inframon, l’amo de les entranyes de la terra i a qui calia deixar ofrenes per no rebre el càstig de la ruïna i la destrucció.

La misèria dels nens i adolescents bolivians va ser un altre dels seus fronts de lluita fotogràfica i social. “El que no va poder l’exercici intel·lectual: especulacions, lectures i discursos polítics; el que no va poder la violència, ho van aconseguir 30 marrecs esparracats asseguts sobre el fred mosaic d’una església de poble”. Aquella mainada, que ja sempre més duria al cor, va convertir-se en objectiu de la seva càmera i la seva extrema sensibilitat com a educadora.

El 1980 va crear i dirigir AVE, una ONG per ajudar nens i adolescents treballadors. També va fer incursions en el cinema a partir dels 90. La seva producció més ambiciosa i reeixida va ser Carga sellada (2015), de la qual va ser directora i coguionista. El protagonista del film és un tren de vapor carregat amb suposats minerals tòxics que emprèn un viatge erràtic i tràgic per terres andines. Al film apareix l’enfrontament entre els bolivians blancs i els nadius, la combinació de misèria física i grandesa moral de la cultura resistent dels pobles indígenes. Julia Vargas afirmava que ser fotògraf era “seleccionar enmig del garbuix, adquirir consciència de moltes dimensions, projectar-se més enllà de la descripció, més enllà del testimoni; assumir-se com a actor corresponsable”.

Compromesa amb Catalunya

Vargas s’havia traslladat a viure a Catalunya el 2013 i pensava adquirir una casa a Girona, on residia amb el seu company, l’escultor i documentalista Joan Garcia i Codina. “Havia fotografiat la lluita veïnal de la Barceloneta contra la pressió turística i ara estava molt implicada en la denúncia de la repressió de l’1 d’octubre”, explica Garcia. Tots dos rodaven un documental sobre la censura, en el qual havien d’intervenir Pablo Hasél i Bea Talegón. Precisament en una conferència de la periodista madrilenya a Tàrrega Vargas va patir un desmai que no va permetre diagnosticar a temps la gravetat de la seva afecció.

Vargas havia afegit el català a altres llengües que també dominava: el quítxua, el francès, l’anglès, l’italià, l’hongarès i el castellà. Va morir sobtadament l’1 d’abril a causa d’un aneurisma mentre treballava en la selecció de les seves fotografies per a una exposició retrospectiva. Els familiars i amics de Vargas preveuen crear una fundació per difondre la seva obra a Catalunya i Bolívia. L’Acadèmia del Cinema Català, a la quan s’havia inscrit, també li retrà aviat homenatge amb una projecció.