¿COM POT SER QUE L’ESTAT traslladi l’art de Sixena en període electoral, si això perjudica la imatge unionista? Només trobo una resposta: per amenaçar i fer por. Per dir: podem fer el que vulguem amb vosaltres. L’Estat ha activat totes les pors: la militar, l’econòmica, la judicial, la cultural. Si reprimir no funcionés, ningú no reprimiria. La por s’escampa de tal manera que qualsevol acte se’n contamina.
La setmana passada, el veler Astral va estar fondejat a Palamós, en la campanya de sensibilització que està fent pels ports catalans. L’ Astral és l’embarcació de l’ONG Proactiva Open Arms de rescat al Mediterrani. Aquesta setmana és a Roses, es pot visitar fins dissabte i de veritat que val la pena. De Roses se n’anirà a Mallorca. La visita al veler és impressionant. Hi puges a bord, veus fotografies dels salvaments i uns voluntaris joves i valents t’expliquen personalment la situació i et passen vídeos. Què té a veure això amb la situació catalana? El cooperant que feia l’explicació va comentar: “En la situació política actual, pot passar qualsevol cosa, com ara que hàgim de sortir com un llamp i que no ens ajudi ningú”. Pot semblar exagerat, vaig pensar, però només fa un mes i mig també ens ho semblava tenir presos polítics i un govern a l’exili. No es tracta de fer alarmisme, sinó d’adonar-nos de nou que les causes locals són universals, i viceversa.
Aquell famós bressol de la civilització occidental, el Mediterrani, s’ha convertit en la ruta de refugiats més mortífera del planeta. Només aquest any ja portem a la vora de tres mil morts, allà, i la preocupació dels governs europeus fa tenir la impressió que, per als que manen, la carn de pollastre de supermercat val més que la carn de refugiat home, dona o nen. Les possibilitats que un refugiat té d’arribar viu a Europa, t’explica el cooperant, no passen del quatre per cent. “És una selecció natural. Només arriben els més forts. Poden haver fet cinc o sis anys de viatge, abans d’embarcar-se. El noranta per cent de les dones arriben violades, algunes embarassades”.
“És com si a la Segona Guerra Mundial als jueus que fugien d’Alemanya els haguéssim obligat a tornar al seu país”, diu el cooperant. El 2015, la fotografia del nen petit mort sobre la sorra d’una platja turca va fer que Òscar Camps creés una ONG que, més i tot que salvar, ha acabat fent-nos d’ulls on d’una altra manera ningú veuria res: “Tot el que passa i no se n’informa -diuen-, no ha passat”. Per això el veler d’Open Arms es mereix tant la visita. Perquè el primer que fa una moral covarda és girar la mirada.
