L’ENTREVISTA

Lourdes Garcia Puig: “Perds la teva criatura i no pots expressar lliurement els sentiments”

Mare i autora del conte ‘Records dolços d’un adéu’

Perdre el fill durant la gestació o poc després de néixer és una de les experiències més traumàtiques que poden viure uns pares. Un dol que ha de conviure amb el tabú que envolta les morts gestacionals i neonatals en la nostra societat i que fa encara més dolorosa la pèrdua. Va ser el cas de la Lourdes Garcia Puig, embarassada de bessones i que va perdre l’Arlet als set mesos i mig de gestació, ara fa tres anys i mig. En el conte Records dolços d’un adéu, que va publicar Dipsalut, l’organisme autònom de salut pública de la Diputació de Girona, plasma l’experiència de la família a partir de la seva filla Ivet, la gran, que aleshores tenia 8 anys. Ara se n’ha fet una apli i qui vulgui es pot descarregar el conte a www.xadol.cat/conte. Garcia Puig clausurarà demà, al centre cívic Santa Eugènia de Girona (Can Ninetes), unes jornades sobre la qüestió que inclouen l’exposició fotogràfica Trencant el silenci.

Hi ha un silenci que cal trencar al voltant de les morts gestacionals?

Sí, socialment no és una cosa de la qual se’n parli, és com si fos tabú. A vegades has d’anar amb compte amb els teus sentiments perquè no s’entenen. Perds la teva criatura i et trobes que no et pots expressar lliurement, moltes vegades has de reprimir els sentiments. Quan mor un familiar amb qui has conviscut, ningú et discuteix el dret a estar trist, però en casos així és més difícil d’entendre. Quan mor un fill intrauterí, com a molt la gent només ha vist una panxa. No tenen la vivència que tu sí que has tingut durant sis o set mesos, o només setmanes. El vincle d’amor l’has anat creant des del moment que saps que estàs embarassada. Per això diem Trencant el silenci, perquè tot aquest silenci dificulta el procés de dol. Has de lluitar contra el que sents perquè no serà comprès, fer veure que estàs bé quan en realitat no ho estàs.

Fins i tot quan està amb persones que se l’estimen?

A vegades. Amb el temps he entès que no et volen fer mal i que el que volen és que no hi pensis perquè no et sentis malament però tu hi penses igualment. Et diuen: «Encara no estàs bé? Has de sortir, has de fer coses». I dius: «No vull sortir, estic fatal. Vull el meu temps, deixeu-me que faci el meu procés. Que estigui trista, que plori, si em ve de gust». De vegades et diuen: «Va, no estiguis trista, que tens l’altra». Penso: «I què? Però em falta l’Arlet». Quan et diuen això és com si la passa que haguessis fet endavant te la fessin fer endarrere.

Per què va escriure les seves vivències amb els ulls de la Ivet?

La Ivet és una nena molt insistent i sempre ens demanava quan tindria germanets. Quan li vam dir que aviat tindria no una, sinó dues germanetes, uala!, va ser la bomba. Com que tenim la sort que és molt expressiva, va agafar les ecografies i ho va explicar al flequer, a la caixera del supermercat, a tothom. El ginecòleg li anava explicant tot el procés de formació dels fetus. Per això, el camí de tornada cap a Girona, després de sortir de l’hospital, va ser un dels moments més durs. A part de com estàs tu, de la buidor que sents, saps que has de dir una cosa a la teva filla que li farà molt de mal, i per això no t’ha preparat ningú. Escriure-ho tot va ser una teràpia perquè la situació amb la Ivet em superava. Jo ho passava malament veient que ella ho passava malament i necessitava expulsar-ho d’alguna manera. Ho vaig escriure i una psicòloga em va dir que era preciós. Després em va demanar si li podia deixar a una família que havia passat pel mateix i ho havia d’explicar a un germà més gran. Per descomptat que sí. No hi ha gaires eines que ajudin a explicar les morts intrauterines. Em van dir que els havia anat molt bé.

Això la va animar a escriure el conte?

Si uns fulls de Word sense il·lustracions havien servit per ajudar una família, què menys que compartir-ho. Amb tot, no va ser una decisió fàcil, perquè explicar coses tan íntimes sempre costa. Però si la finalitat és ajudar altres persones en una situació com la que has passat tu, per què no? Jo no vaig tenir eines en el seu moment i les hauria agraït, la veritat. A més, compartint la teva experiència normalitzes els teus sentiments. Veus que hi ha altres persones que passen i senten el mateix que tu, que no ets només tu. La meva mare, la Conxi Puig, és pintora i va fer les il·lustracions. En el conte he intentat reflectir alguns moments durs i altres de molt especials que ens han ajudat a superar-ho.

I ha volgut que sigui accessible immediatament per a tothom?

L’única condició que vaig posar és que no hi hagués cap tipus de lucre. El Dipsalut va editar 2.000 exemplars, que són a totes les escoles i biblioteques públiques, CAP i hospitals de la demarcació de Girona, a més del Clínic, Sant Joan de Déu i la Vall d’Hebron. El conte es pot descarregar gratuïtament, ara hi ha l’apli i potser es reeditarà en paper. No volia que hi hagués cap impediment. Algú que passa per això ja en té prou amb el seu problema per, a sobre, haver d’esperar a tenir el conte o haver de pagar, que no tothom s’ho pot permetre. Després pot ser una eina útil o no, això depèn de cadascú. Però els comentaris que he rebut són el millor regal. Quan algú em diu que l’ha ajudat, és el màxim, no hi ha res millor. També vull destacar que totes les baules de la cadena que han ajudat a fer el conte i l’apli han col·laborat d’una manera o altra. Un va dir que no cobraria la seva feina, només el material, l’altre que hi posaria tal cosa de franc, i així tothom, dissenyadors, impremta, informàtics... Els estic molt agraïda a tots.

Com esteu ara?

La Ivet ha fet un procés de dol molt bo, supersà. Com que ho deixa anar tot, ara pot parlar de la seva germana perfectament. Quan és l’aniversari de l’Elba comprem un globus i l’enlairem cap al cel per a l’Arlet. També l’Elba, que ara té 3 anys, n’és conscient i sap que tenia una altra germaneta. El conte és un homenatge a l’Arlet, que en marxar m’ha ensenyat a veure les coses d’una altra manera. M’ha ensenyat moltes coses que algú viu no em pot ensenyar.

Més continguts de

El + vist

El + comentat