Lucila Mallart: “Cal construir nous models de maternitat més enllà d’idearis conservadors, els d'abans i d'ara”

Maternitats oceàniques és un projecte d’assaig literari de la historiadora de la UPF Lucila Mallart (Figueres, 1982), beca KREAS de l’Ajuntament de Girona, que vol recrear el viatge al Marroc de l’escriptora Aurora Bertrana des de la perspectiva de la maternitat. Viatja amb el seu company i el seu fill d’un any i mig mentre escriu, amb Bertrana com a fil conductor, sobre el passat i el futur de les dones.

Què l’atrau d’Aurora Bertrana?

Viu d’una manera diferent, al marge del rol social assignat a les dones. Va al Marroc sola, tot i estar casada, i pren decisions prescindint de les convencions socials. Viu dos anys a Tahití, on troba una societat matriarcal en la qual els homes tenen un paper més secundari.

¿Maternitat i vida intel·lectual són termes irreconciliables?

El context ho fa difícil, però cal i vull reivindicar que són compatibles. En la nostra societat, el discurs és una cosa i la realitat una altra. Quan una dona ha sigut mare li costa ressituar-se. Sigui per la concepció de les baixes de maternitat, per la pressió social o pel masclisme imperant a la societat. En el meu entorn són les dones les que es queden a cuidar els nens. Elles s’han d’espavilar: buscar mitja jornada, canviar de feina… La feina del pare és com intocable. Per sort, vaig tenir el terror que em pogués passar això i vaig posar fil a l’agulla. Perquè jo pugui tenir el meu espai, el meu company també s’ha d’ocupar del nostre fill.

¿Les mares se senten culpables si canvien aquest rol?

Segur. I la pressió arriba tant des de la visió tradicional, que diu que la dona s’ha de quedar a casa i cuidar la família, com des d’aquestes idees més noves i que s’han posat de moda sobre la criança natural o amb amor. Aquestes ideologies, que tinc la sensació que a Girona tenen molt de pes, tenen coses molt útils. Jo mateixa, encara li dono el pit al meu fill després de dos anys i dorm amb nosaltres quan vol. Però aquestes pràctiques se solen traduir en el fet que la dona sigui l’única present en la criança, i això no hauria de ser així. El que es mou a través de blogs i de xerrades, el que es respira en l’ambient, és que la mare renunciï a moltes coses perquè s’ha d’entregar en cos i ànima al seu fill

Ho veu com un retrocés?

No m’atreviria a definir-ho així. Però això s’està escampant molt i està teoritzat per gent com Laura Gutman, de la qual em van recomanar el llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra per tres o quatre bandes amb un mes de diferència. I aquest llibre és una cosa terrorífica en què es teoritza sobre la díada, una mena d’unitat sagrada i indissoluble entre la mare i el fill en la qual el pare no apareix enlloc. En fi…

Les noves generacions estan molt pendents de tots els desitjos dels menuts i de vegades semblen esclaves dels fills.

Algunes d’aquestes teories estan molt bé, però gairebé sempre són compatibles amb una criança compartida. Un amic va fer la recerca sobre Françoise Dolto, una psicoanalista molt influent a la França dels 70 que va començar a posar en circulació les idees sobre la importància de la criança amorosa i evitar els traumes als nens. Resulta que creia fermament que l’autisme estava provocat per la falta d’atencions de la mare. Algunes de les seves idees estan totalment desautoritzades, però ha quedat en el subconscient col·lectiu la idea que si la dona, i només la dona, no s’acaba entregant com cal, té conseqüències en el desenvolupament del nen. En el fons són idees heteropatriarcals i opressives que troben una nova forma en un context diferent. Ara bé, quan es va posar de moda la necessitat de donar biberó i deixar plorar els nens també es va construir un relat que responia a la necessitat de reincorporar la dona al mercat laboral que acaba sent perjudicial per a tots dos. Talla la possibilitat de gaudi i plaer no productiu que hi ha en la criança.

Quins són els nous models de criança?

Hi ha un llibre de Carolina del Olmo, ¿Dónde está mi tribu?, que és la teorització del que va dir l’Anna Gabriel que potser tindria fills si els pogués criar a la tribu, i tothom se li va tirar a sobre. Tot ho fem de manera individualista o en parella, i això atomitza la societat. És bestial haver de criar així de sol un fill, igual com vas al cine o de vacances. Et tornes boig. Els nens s’haurien de criar en comunitat. Al Marroc hi ha més comunitat. És normal si el teu nen plora en un restaurant que els de la taula del costat s’ofereixin a entretenir-lo mentre acabes de menjar. Aquí això és impossible. Allà els nens es deixen molt sovint a les veïnes. Nosaltres hem perdut la xarxa. Potser hem de construir una comunitat per afinitats, perquè la família i els amics van a la seva.

Quan l’Anna Gabriel parlava de tribu, molta gent ho va interpretar com una mena de comuna hippy.

A Anglaterra, on vaig viure uns anys, hi ha centenars de comunitats, d’inspiració hippy, cristiana o anarquista. Viuen en propietats molt grans on cadascú té el seu espai i comparteixen coses com la cuina o la criança dels fills.

Les parelles gais, per exemple, ja tenen més acceptació social, però les tribus encara no.

Els models de què parlo no tenen visibilitat, perquè les parelles homosexuals el que fan és reproduir el model conservador burgès de les famílies heterosexuals. Als anys 70 la reivindicació de la diversitat de gènere i sexual pretenia remoure els fonaments morals de la societat.

¿La situació de les dones al Marroc ha millorat des de l’època de Bertrana?

Elles mateixes et diuen que sí. Les dones de classe mitjana, a les quals Bertrana no va poder arribar, es movien llavors en ambients privats i ara, en canvi, tenen vida social, són força autònomes i tenen molta iniciativa. Aurora Bertrana parlava d’unes “presons” per a les dones que es portaven malament. Avui ja hi ha albergs per a dones en situació problemàtica, gestionats per altres dones. L’estat, però, és conservador i repressor, tant per a les dones com per als dissidents.