L’autopista que porta a Europa
L’aturada és un èxit: “Que deixin anar els presos i els deixarem passar”, criden
BorrassàFa més de deu hores que la gent ha arribat aquí i no fa l’efecte que ara per ara els piolins s’hi hagin de presentar. El trauma de l’1-O sembla lluny. No arriben imatges espantoses pel mòbil, de moment. Què hi ha? Mil persones per sentit? S’estan comprimides entre els blocs de formigó que tanquen a cada costat l’asfalt que va al nord. No sembla que hagi de ser fàcil desallotjar-los, però amb la violència de l’1-O, gasos i pilotes de goma bé es podria fer.
De negra nit, corrues de cotxes han passat per les carreteres empordaneses (i des de més avall, fins al Maresme) per concentrar-se a les 6 en aquest punt, davant de Borrassà, disposats a tallar l’autopista. De Sant Feliu de Guíxols han sortit a les 3.30. La nit era estrellada i feia molta fred, però aquesta mena de sometent venia disposat a molts sacrificis. El pitjor, deien, hauria estat la pluja. Però pensaven suportar les porres, i parar el trànsit les vegades que calgués. Portaven de tot per passar el dia, i alguns, també, material i disposició per passar-hi la nit. Els CDR ho han preparat amb una organització impecable, ràpida i amb el màxim secret possible. Els seus membres ho avisaven: “S’ha acabat la revolució dels somriures. Som en una altra fase”.
Però a les quatre de la tarda, amb la notícia que la cua de camions arriba a França i que l’estació de l’AVE de Girona continua ocupada, l’ambient és de victòria. Cap al migdia hi havia sorpresa. Encara no han vingut? Encara som aquí? Què passa? No controlen el territori? O és que podem començar a creure en Europa?
La gent jugava a cartes, una pilota blanca voleiava, es feia un partit de futbol al carril buit, unes noies amb monopatins. Gralles, cançons, un ukelele. Les estelades onegen, es criden lemes de sempre i de vegades sembla una Diada amb el Canigó mig nevat de fons.
Parar l’autopista deu ser poc?
Però no és una Diada. Hi ha alegria per la gesta però és una gesta que respon a un moment duríssim, i això trencarà tots els intents de fer passar la situació catalana per la més mínima normalitat. No costa pensar que en aquest possible deixar fer de l’aturada de l’autopista i les carreteres (de matinada, amb controls policials, s’hauria pogut avortar fàcilment) es vulgui fer passar aquesta acció com una cosa corrent en una vaga general. I no ho és gens. I llavors un s’adona de fins a quin punt les càrregues de l’1-O van mostrar la desesperació de l’Estat per aturar-lo. Al costat d’allò, parar l’autopista tot un dia deu ser poc.
En un moment donat es negocia amb els Mossos deixar passar alguns vehicles. La gent no vol. Es decideix en assemblea, a mà alçada. “Que deixin anar els presos i els deixarem passar!”, crida algú, amb una lògica impecable. Així i tot deixen passar alguns vehicles per un sol carril. És tot Europa que desfila: matrícules catalanes, italianes, portugueses, txeques. Cada cop que passa un belga hi ha grans aplaudiments i crits d’entusiasme. “ Bienvenus a la République Catalane ”.
“El país és nostre i no ho sabíem!”, crida un espontani. L’aire ha refrescat molt, la neu del Canigó ja no brilla i aquí hi ha intenció de resistir fins al final. Diuen que ara arribarà gent de Girona, amb caldo i flassades. La nit serà glaçada. “Jo demà no -diu una noia-, perquè treballo, però divendres puc tornar a venir a dormir”. Ja es veurà com acaba. L’aturada no té res a veure amb el gest naïf del llacet groc en record dels presos polítics. Constantment es crida “Llibertat!”, però de llacets no se’n veu ni un.
Bé, sí, un de gegant que han pintat a l’asfalt, amb un pinzell de brotxa grossa i un gran pot de pintura groga. Tothom que hi passi el veurà, fins que l’esborrin.
