GironaDissabte 20 d'octubre al vespre. Un públic nombrós omple poc a poc la Sala Montsalvatge. La primera sorpresa és que el grup ja era a l'escenari, tocant en un registre d'assaig general. Els llums s'apaguen, l'assistència es posa alerta i els membres de Le Croupier fan veure que discuteixen i que es trenca el septet. Un fals reportatge de TV3 apareix projectat a la pantalla gegant que corona l'escenari, traçant un desesperant perfil del grup i del seu lúgubre destí. Fins i tot el cap de sala de l'Auditori va pujar a l'escenari per demanar als espectadors que marxessin, que el Temporada Alta els tornaria els diners.
Aquesta barreja teatral, burlesca i omnipresent de caos, estupefacció i autoflagel·lació irònica va compondre la tònica de la vesprada, omplint minuts però no sempre oferint valor afegit. Els músics van gastar massa temps insultant-se mútuament i discutint amb els convidats de luxe –com ara Marc Parrot, Josep Thió, Anna Roig, Les Anxovetes, Cinta Moreno o Jaume Pla 'Mazoni', que va entrar a l'escenari anunciat com a Jorge Drexler–, que expressaven incomoditat i compromís per participar en l'alineació. Tothom sabia que el mal rotllo era senzillament una broma, però la broma es feia repetitiva, i més de dues hores d'aquest autèntic espectacle de varietats (semblava més un programa televisiu de cap d'any que un concert) potser són excessives per celebrar la festa (ells en diuen 'La Festé') de comiat del projecte liderat per Carles Cors. Cal afegir que, durant la seva dècada d'existència, Le Croupier ha firmat bastantes cançons entretingudes i discos immaculats, però sense mai haver arrelat profundament en l'imaginari col·lectiu contemporani.
I al final recordarem Le Croupier (si és que realment cessen l'activitat) pel millor llegat que ens deixen: les seves cançons, ben modulades i perfilades, que es mouen amb filigrana entre les aigües del pop lleuger, el cabaret circense i afrancesat amb tocs de 'musette' i 'manouche' (a l'estil de Vinicio Capossella i Daniele Silvestri) i una certa renovació d'estils populars com la cobla, el tango o la sarsuela. En el directe, tot i així, la vestidura era molt més electritzada, amb els temes assumint un caràcter rítmic proper al rock'n'roll amb pinzellades caribenyes, i en què els vents també van tenir força protagonisme en la dinàmica reeixida a l'escenari. El moment de la nit, comentaven unànimement els espectadors a la sortida, va ser l'explosiva i bonica interpretació vodevil del 'Tango de la Cocaína' que va signar l'actriu i cantant Mont Plans. Més fins i tot que la febre nacionalista que va esclatar amb la sardana 'La Santa Espina', reservada astuciosament per fer baixar el teló.
Al final es veu que ni tan sols vam tenir el privilegi d'assistir realment a l'últim concert de Le Croupier, perquè Carles Cors va revelar que encara queden actuacions del grup en agenda: 'La Festé', per tant, és més una gira de comiat que no pas el concert d'adeu pròpiament dit. A Girona, conseqüentment, només vam poder veure el principi de la fi.
