'Llull': la tragèdia de l’home-sol

Inspirada i dedicada a la figura de Ramon Llull, l’òpera epònima (‘Llull’), amb música de Francesc Cassú i llibret de Jaume Cabré, es va estrenar el divendres 24 de novembre a l’Auditori de Girona, dins de la programació del Temporada Alta. Globalment, denota sentit estructural i dramàtic, però també acusa alguna redundància a nivell de certes seqüencies musicals repetides sistemàticament.

Amb sorpresa, el debut va estar marcat per un cert pes institucional, incloent-hi un discurs primerenc de Josep Lagares (president de Metalquimia, que va finançar el projecte). Ja a nivell tècnic, la incògnita era saber on se situaria l’orquestra, atès que la sala Montsalvatge no té fossat. La solució va ser posar-la al mateix escenari, darrere dels cantants, que es van ubicar majoritàriament a primera línia.

Francesc Cassú també feia de director i va defensar coratjosament la seva creació impulsant l’orquestra (la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya) vers un so potent i compacte. El cor (la Polifònica de Puig-reig) i en general els cantants també van estar en bon pla, tot i que els ‘tutti’ simfònics a vegades obnubilaven la veu dels solistes. De fet, sense els subtítols hauria sigut difícil acompanyar la intriga: s’articula al voltant dels conflictes familiars del mateix Llull, ambientats històricament en la conjura entre el rei de França i el papa Climent V contra els templers.

Al final, Llull (encarnat pel tenor Roger Padullés) queda retratat com un somiador utòpic que no aconsegueix resoldre els seus dilemes familiars ni tampoc els problemes del món: abdica de conèixer els propis nets per anar a predicar entre jueus i musulmans, sense cap efecte pràctic. És la tragèdia personal d’un home solitari, premonició de l’humanista modern, que aquí està, però, condemnat a lluitar inútilment contra la intransigència religiosa, representada superiorment per l’inquisidor gironí Nicolau Eimeric –una de les millors interpretacions de la nit, a càrrec del baríton Toni Marsol.

A nivell compositiu, les harmonitzacions surten ben construïdes, amb instrumentacions amenes, que recorden vagament el registre de les partitures per a pel·lícules de Bernard Herrmann o John Barry. El primer acte té un punt més lúgubre. Apel·la a una certa estructura wagneriana d’ordenació per leitmotivs, mentre que el segon comença amb modulacions més líriques i desenvolupa una sèrie de duets favorablement reeixits. Tot i així, cap al tram final torna a reincidir, potser massa, en les melodies ja exposades, cosa que crea un cert efecte de reiteració textual i mel·líflua. La coda, a l’estil ‘Zaratustra’ de Strauss, podia haver arribat abans.

Respecte a la direcció escènica de Xavier Albertí, va optar pel mínims, sense telons ni projeccions i amb els cantants vestint ‘de carrer’. La veritat és que són tries contestables, ja que un espectacle de dues hores i mitja pot guanyar notòriament amb més atractius visuals: l’únic element era un mur de mig metre d’alçada fet amb milers de llibres, sobre el qual els solistes passaven bona estona asseguts, cosa que creava una holística sensació d’estatisme.

El + vist

El + comentat