Torroella de MontgríÉs poc habitual en els repertoris dels recitals de cant trobar un programa com el que va oferir ahir María Bayo al Festival de Torroella, la qual va dedicar el concert exclusivament a la cançó. Certament, es tracta d'un programa poc habitual, però volgut i no exempt de qualitat, ja que la cançó popular és fonamental per compendre la història de la música vocal profana, i la cançó culta només difereix de l'ària pel que fa al context, i del lied, en època i llengua, i sovint en transcendència literària.
La soprano navarresa va abordar tot el concert amb el seu timbre singular i una veu versàtil, capaç de la potència més majestuosa i la subtilesa més extrema; expressant i comunicant, fins i tot fent ús del cos, sovint a un pas de l'escenificació. I també en perfecta comunió amb el pianista biscaí Rubén Fernández Aguirre, que també va obtenir, merescudament, la seva part d'ovació de la nit.
Primerament, María Bayo es va endinsar en la cançó francesa, amb peces sensuals, elegants i divertides, de Pauline Viardot, George Bizet i Max Moreau. Ben especial va ser la seva interpretació emotiva, plena de lirisme, volum i alhora delicadesa de 'Tristesse' de Moreau, una cançó de lletra dramàtica inspirada en un 'Estudi' de Chopin.
Bayo també va dedicar un espai a la cançó brasilera, amb dues peces d'Heitor Villa-Lobos; una fusió sublim del caràcter popular brasiler i de la finor i la gràcia que caracteritzen el mestre de Rio de Janeiro. I cantant també cinc cançons folklòriques del nord-est brasileres harmonitzades per Ernani Braga: cants a la terra i a la vida, plens de ritme i optimisme, que Bayo va cantar sense complexos, i va transportar així el públic a l'ambient nadiu brasiler, però sense prescindir en cap moment de la bellesa de la seva veu.
El nexe entre aquests dos mons van ser les 'Canciones xacobeas' d'Antón García Abril, entre les quals va destacar la 'Cantiga de amigo', una cançó pròpia de la literatura tradicional galaico-portuguesa amb lletra del rei Sanxo I de Portugal del segle XII. Abril hi conserva el lirisme medieval de la veu, amb el qual Bayo va fer emocionar el públic amb tan sols l'esbós d'unes síl·labes; i també innova amb un acompanyament de piano pràcticament inexistent però, en tot cas, carregat de força i de modernitat quan l'instrument és protagonista.
La veu del poble es fa fer sentir a l'escenari.
