Mor Frank Keerl, nebot de Pla i curador del seu llegat

GironaEra un reputat empresari del sector de la ferreteria de precisió, però gairebé tothom el coneixia com a nebot de Josep Pla i propietari del Mas Pla de Llofriu. Frank Keerl Pla, fill d’un empresari alemany i de Maria Pla, una de les germanes de l’escriptor, ha mort als 85 anys i serà recordat, sobretot, per la tasca ingent que representava posar ordre als manuscrits conservats al Mas Pla i que finalment va donar a la Fundació.

Treballador incansable

“Va treballar incansablement en la custòdia i l’ordenació del llegat documental de l’escriptor”, destaca la Fundació Pla en un comunicat en què també agraeix “la seva generosa col·laboració en la configuració del nostre centre de documentació i en els múltiples projectes en què vam treballar conjuntament”. La directora de la Fundació, Anna Aguiló, recorda que la feina duta a terme amb la Càtedra Josep Pla de la UdG a partir dels manuscrits que va ordenar i va donar Keerl va servir per publicar dues obres pòstumes importants de Josep Pla: La vida lenta i Fer-se totes les il·lusions possibles.

Aquests dos volums de textos inèdits permeten resseguir amb força precisió l’evolució política de Pla i conèixer millor què pensava en realitat del franquisme, ja als anys cinquanta i seixanta, remarca l’historiador Enric Pujol. La vida lenta, per exemple, conté “judicis ben explícits sobre què pensava de Franco i del règim dictatorial”, diu Pujol. És el cas d’aquesta anotació del 15 de maig de 1956: “El fàstic físic que em fa Franco em deprimeix”. I d’aquesta altra de l’1 d’abril del 1964, que corrobora que a la dècada següent la seva opinió sobre el règim es mantenia ben crítica: “Tal dia com avui fa 25 anys que s’acabà la guerra: 25 años de paz -és a dir, de misèria, de policia i d’indignitat”.

Fer-se totes les il·lusions possibles també mostra un Pla clarament antifranquista, capaç d’escriure: “Espanya és un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques. Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable”.

Sense la col·laboració de Frank Keerl aquests textos potser no s’haurien conegut mai, destaca la Fundació Pla. “Tenia clar que el que tenia era important i s’hi va dedicar molt. Ho feia molt a consciència”, assenyala Aguiló. Segons ella, Keerl “no era un home de lletres sinó un empresari, però sense la seva tasca prèvia de catalogar articles, cartes i altra documentació que hi havia al mas, difícilment haurien vist la llum alguns dels últims llibres que han aparegut sobre Pla o textos inèdits de l’escriptor”, insisteix la directora de la Fundació.

Anys enrere van sorgir algunes veus crítiques amb el paper del nebot de Pla, que no volia cedir certs documents de l’escriptor a la Fundació per preservar la intimitat familiar. Ja llavors, des de l’entitat es va remarcar que Keerl oferia còpies de cartes o documents que podien interessar a qualsevol estudiós sempre que tinguessin per objectiu un treball literari. Fins i tot van detallar que la Fundació feia la gestió amb Keerl i li demanava si tenia, per exemple, cartes amb un determinat corresponsal. Si era així, Keerl les fotocopiava i els hi passava.

La visió de Pairolí

En aquella època, l’escriptor Miquel Pairolí va dir que l’actitud del nebot de Pla com a guardià de la intimitat de la família s’havia de respectar i que era sensiblement diferent de les enormes resistències a cedir materials que va protagonitzar el difunt editor de Destino, Josep Vergés. “Vergés era més especulador i negociant”, va afirmar Pairolí, convençut que la família Pla temia l’ús que podien fer alguns d’un material sensible: “Segur que hi ha gent que es llançaria sobre els papers de Keerl amb esperit de voltor”.