La setmana passada la Universitat de Girona va nomenar doctor honoris causa Narcís Comadira. Va ser un d’aquests dies de tardor i pluja fèrtil, i tant la investidura al matí com l’acte que va fer-se al capvespre -una taula amb quatre experts sobre la seva obra- van tenir una categoria excepcional al nostre país. Feia la impressió de ser a Europa. Podies notar fins i tot una certa consciència d’exili.
Fa molts anys que llegeixo els escrits de Comadira com una descripció de la frontera. La seva pintura i la seva escriptura han crescut en una terra de transició, en aquesta marca que ens ha tocat habitar. S’han creat en usdefruit d’una cultura nacional sustentada en la paraula en risc, o sigui en l’humanisme en risc. Per això al matí Comadira va començar el seu parlament amb una afirmació de civisme referint-se la situació política que estem patint, i va acabar-la recordant que “creure en la intel·ligència és creure en la humanitat”.
No hi ha humanitat sense frontera i abisme. Fa una trentena d’anys, al poema L’esgarrifança, Comadira va dirigir-se a un jove “dels temps que han de venir”, a un lector que hauria de desxifrar a cops de diccionari aquells versos escrits en una “llengua tan misteriosa”, la catalana, idioma ja mort i “llengua apagada”. Era una idea impressionant, precisament per tan plausible. “Sí -escriurà Comadira uns anys després en una Carta a Xavier Folch en vers -, s’eixuguen els rius / on s’abeuraren Verdaguer i Carner / Foix i Sagarra i Pla”. Per l’humanista la mort de la llengua és la mort de la pàtria i la mort de la persona. “Non, non, petita meva, pàtria meva. / Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem”. ( Cançó de bressol ). I, malgrat tot, el poeta no pot no creure que l’esgarrifança es transmetrà dels uns als altres, i que la humanitat continuarà convivint amb la poesia mentre existeixi, perquè si no hi ha transcendència no hi ha res, i en això consisteix la pietat, en la transcendència.
Només l’art pot enfrontar-se a l’abisme i sobrevolar-lo. Per això en aquests temps de frivolitats -o sigui, de llei de la selva-, comptar amb una veu greu, severa i al mateix temps capaç de tanta empatia és una sort i una necessitat, és la resistència.
Tal com passa amb la seva pintura però d’una manera menys evident, la poesia de Comadira, tan reconeixible, tan diàfana i essencial, amb prou feines s’ha començat a interpretar i explorar. Penso que conté molta llavor i que és de les poques que des de fa anys reflexiona sobre la nostra cultura i la nostra responsabilitat.
