GironaEl diumenge 12 de maig al vespre la lluna entrava en quart creixent, mentre que a l’Auditori de Girona s’agenciava una de les cites imperdibles de la 12a temporada Ibercamera, amb el retorn a la ciutat de l’Orquestra Simfònica Txaikovski, dirigida pel veterà Vladímir Fedosseiev. Tal com la fase lunar, el concert va transcórrer en mode progressiu, amb un programa 100% rus, com també ho era el solista, el genial pianista Alexei Volodin.
Els al·licients estaven llençats: apostar per les orquestres de Rússia sempre és una garantia de qualitat, ja que el seu nivell mitjà és indiscutiblement dels més alts del món. Pel seu torn, Volodin no deixa de ser un ínclit representant de la magnífica escola pianística del gegant euroasiàtic, defensablement la millor del planeta, basta recordar a noms com Sviatoslav Richter, Vladímir Aixkenazi, Ievgueni Kissin o Daniïl Trífonov.
El concertista venia a entregar el 'Concert núm. 3 de Serguei Prokófiev', una obra d’atmosfera idíl·lica i primaveral, però de difícil execució, ja que el compositor li planteja moltíssims canvis -podíem dir, fins i tot, remolins- rítmics i harmònics. Prokófiev sempre va ser un adepte de la narrativitat, i resulta fàcil imaginar sagitaris trotant per serralades o el reflex de la lluna ondulant a les aigües d’un llac. Les seccions de piano, en general arlequinades i vellutades, van collir una interpretació delicadíssima per part de Volodin, la qual, no obstant, va quedar una mica ofuscada per la potència en els ‘tutti’ de l’orquestra, que sempre va aparèixer compacta i sincronitzada. Conscients que tenien davant seu un predestinat, els espectadors van oferir al solista un colossal aplaudiment, al qual va correspondre un bis, una petita peça, polsada i orgànica, del poc conegut Nikolai Médtner, músic nascut a Moscou.
Per a la segona part, l’orquestra ens reservava la 'Simfonia núm. 5 de Piotr Ilitx Txaikovski'. La partitura perviu una mica a l’ombra de la 'Sisena' (‘La patètica’), però es desxifra clarament com una obra de maduresa del més gran de tots els compositors russos (al menys del segle XIX). És, efectivament, una d’aquelles creacions en què podem admirar l’extraordinària capacitat -potser imparal·lela en l’àmbit simfònic- que tenia Txaikovski de plasmar en música la complexa paleta del sentiments humans més essencials, com ara la malenconia, la tendresa, l’enyorança, però també l’angoixa, la torbació i la irascibilitat.
La versió que ens va facultar Fedosseiev va resultar esplendorosa en els ‘tutti’, sobretot en el primer i quart moviment, però en les seccions intermèdies va resultar més lenta i meticulosa, com que ‘oficialista’ -cosa que, ben observada, no deixa de collir el seu sentit, tractant-se de l’orquestra que ostenta el nom del compositor-. De fet, si alguna cosa no es pot qüestionar és la consistència del treball del longeu director, que té casi la mateixa edat que la mateixa formació: va néixer el 1932, només dos anys després de la creació de l’entitat. I per un octogenari, el mestre manifesta una salut i una forma a tots títols envejables.
L’ovació del públic va ser novament altisonant i, a conseqüència, el director bàltic va correspondre amb un extraprograma, també de Txaikovski: la vivaç ‘Dansa dels pallassos’ (o dels bufons), de la suite incidental ‘La Donzella de la Neu’. Amb els músics més relaxats –i els percussionistes especialment entregats–, la peça va constituir un final exaltant i exultant per la vetllada.
La programació d’Ibercamera continuarà a l’Auditori el divendres 24 de maig amb l’operació conjunta del violinista japonès Fumiaki Miura i la pianista russa Varvara Nepomnyashchaya, una col·laboració veritablement estel·lar que fins i tot farà minvar la lluna.
