L’ENTREVISTA

Pep Vila i Medinyà: “Part de la cultura catalana resta sepultada als arxius com un iceberg en un mar de papers”

Historiador de la cultura i filòleg

Fura d’arxius i investigador tastaolletes que va per lliure, Pep Vila i Medinyà estudia la cultura popular, la gastronomia, el teatre i la literatura eròtica a partir dels arxius. Fa 30 anys que dirigeix amb Enric Prat la plaquette literària Senhal, que s’edita amb la col·laboració de la Llibreria 22. Sempre té obres acabades de treure del forn, últimament centrades en Cadaqués. Amb Erika Serna s’ha ocupat de la part documental del llibre Els Kontos. Una nissaga de bussos i corallers. De Grècia a Cadaqués, de Konstantí Contos i Pere Vehí, i també amb Serna, Cadaqués desaparegut, amb moltes fotos antigues inèdites. Ha penjat a la xarxa Paraulari de Cadaqués (400 pàgines de lèxic del nord de l’Alt Empordà, amb descàrrega lliure al blog Vademècum), i aviat traurà un costumari de la pesca artesana com a coautor.

Què tenen d’atractiu els arxius?

Són el resguard de la memòria. Les comarques gironines tenen els arxius més rics de l’Estat, juntament amb els de Vic. Arxius eclesiàstics, civils i patrimonials. Quan m’endinsava en aquest món, algú em va dir: “Quan trobis un document, has de mirar de fer-lo parlar”. Cal interpretar-lo i posar-lo en context. Crec que era Pla qui deia que la revolució es fa a les notaries. I les notaries catalanes són dels arxius més ben conservats d’Europa. Hi ha el reflex de la vida quotidiana: testaments, compres i vendes, contractes, denúncies, inventaris.

Alguns corrents de pseudohistòria denuncien la destrucció de documents per manipular la història de Catalunya en benefici de Castella.

No crec en una acció deliberada. Podria ser que un arxiver o un capellà hagi fet desaparèixer alguna cosa. Sí que s’han perdut coses a causa de guerres, focs, inundacions o simple incúria. La biblioteca de Montserrat es va cremar durant la Guerra del Francès i el mateix devia passar a altres llocs. També durant la Guerra Civil, esclar. Girona és terra de pas, i això fa que estigui més exposada. Totes les biblioteques tenien l’infern, un espai prohibit, amb llibres eròtics, revolucionaris o desviats del dogma. Calia un permís especial del bisbe o del bibliotecari per accedir-hi.

Ets especialista en literatura eròtica.

Sí, podríem dir que soc un estudiós de l’erotisme català. De fet, m’interesso per la trilogia món, dimoni i carn. Vives i Pla ja deien que el català és un animal sensual. Una de les primeres traduccions de Bocaccio és la catalana. Hi ha una literatura eròtica medieval molt interessant, i també al segle XIX. Hi ha arxius privats amb continguts fins i tot pornogràfics. Existia un comerç de llibre prohibit que entrava per la Jonquera o Llançà i que acabava a Barcelona. Encara fa poc vaig comprar a Girona un àlbum prou obscè.

Un àlbum de fotos?

Sí, dels segles XIX i XX. Molta gent ignora que als anys 40, en ple franquisme, als camps de futbol hi entraven fotògrafs que venien fotos pornogràfiques entre el públic. Jo vaig poder demostrar que Mirall de fotre, l’anomenat Kamasutra català, del segle XIV, és en part la traducció d’una obra coetània turca.

També has trobat documentació que posa en dubte l’origen dels castells.

Els castells ja es feien a Venècia i hi ha gravats que ho demostren. A Valls s’atribueixen els primers documents catalans sobre els castells, però al segle XVII se n’aixecaven a Girona, en deien “torres d’Hèrcules” i eren d’influència valenciana. També he documentat que la ratafia era italiana i n’he donat a conèixer una recepta.

Caram, sembla que tu fas el contrari que els de l’Institut Nova Història.

Sí [riu], i el pa amb tomàquet tampoc és d’aquí.

No pot ser! Ens aixafes la guitarra.

El pa amb tomàquet ve dels murcians que feien la via del tren durant l’Exposició Universal de Barcelona, a principis del segle XX. Per poder-se menjar el pa sec el mullaven amb tomàquet. A la zona de Granada suquen el pa amb tomàquet i no ho han après de Catalunya. En canvi, hi ha coses que són ben nostres i que no hem sabut exportar: la coca de recapte. És la pizza catalana i cal reivindicar-la.

¿Als arxius hi trobem la vida de la gent?

Hi ha tota mena de detalls i conflictes de gent anònima, de la infrahistòria, que està verge, per explorar, i que dona una informació impressionant sobre les formes de vida de cada època. Hi ha molta documentació sobre divorcis, la inquisició o caceres de bruixes que amagaven altres motivacions. Als Àngels, al segle XVI, hi havia un ermità francès que abusava de l’escolanet. En el judici, l’escolà explica amb tota mena de detalls les pràctiques a què el sotmetia l’ermità. Cal estudiar aquest món més amagat. A les comarques gironines és on s’han conservat més receptaris d’adroguers i pastissers dels Països Catalans. Hi ha molts manuscrits, dietaris i anotacions dels particulars que s’han d’estudiar més.

¿Els historiadors no van prou a la font original?

Sense els arxius, la recerca no avança, es van repetint arguments. Cal estimular la gent jove des de les universitats. Per raons diverses que són llargues d’explicar, bona part de la cultura catalana resta encara sepultada als arxius, com un iceberg que sura a la deriva en un mar de papers. Cal estimular els joves estudiosos perquè treballin aquest camp poc atès que demana coneixements paleogràfics. És un patrimoni desagraït per als estudiosos, perquè cal buscar, desxifrar, transcriure...

¿Fas troballes als mercats de vell?

Sí, però sobretot vaig als tractants magribins que buiden pisos, quan algú es mor o es canvia de casa, que són la primera baula de la cadena. Ara els pisos són petits, la burgesia s’estima més gastar en altres luxes i algunes coses d’interès acaben a preu de saldo als mercats. Els antiquaris han anat desapareixent. Una verge romànica, un incunable o una pistola de Ripoll sempre trobaran comprador, però el que ven sempre hi perd.

El + vist

El + comentat