PERE SOLÉS: “Els pacients m’expliquen històries que són la llavor de les pel·lícules que faig”

El primer llarg de ficció del metge i director de cinema Pere Solés (Girona, 1967), Darrere la porta, ha començat la ruta de festivals i es projecta en primícia el 5 de novembre al Cinema Truffaut de Girona. El codirigeix amb David Gimbernat.

He vist el seu film com una agra metàfora de la relació Catalunya-Espanya.

No m’agrada explicar-lo. Però no s’ha equivocat. Des de les històries petites es poden tractar temes generals. Però no neix pensant en com explicar aquesta relació. Tampoc pretenc que tothom faci aquesta lectura. Hi ha dos nivells: la història concreta d’uns personatges i allò que poden representar.

Sempre s’ha fet servir la metàfora del divorci, però en aquest film Espanya és un pare fatxa i malvat de la División Azul i Catalunya una filla abnegada.

Sí, tot això hi és, però la llavor és la història d’un meu pacient. Les meves històries sempre surten dels pacients. La gent s’asseu a la consulta i m’explica coses que acaben sent un punt de partida. Tenia un pacient militar amb un filla que el cuidava i només s’enduia menyspreu. La resta ja és creació pròpia.

És una pel·lícula d’una gran duresa, amb gent molt desesperada.

Volia retratar una Girona diferent, amb els desnonaments i la gent que ho passa malament. Ara està de moda venir a rodar a Girona, perquè és molt bonica.

Té un fals final feliç?

Jo el veig molt optimista. No l’expliquem, però acaba amb una il·lusió, amb una llavor.

La seva productora és molt polièdrica.

A DDM Visual som tres socis: David Gimbernat, que codirigeix la pel·lícula, i Pau Marquès, que porta les arts escèniques. Fem cinema sempre que podem i dos festivals: A Cappella i Emergent.

¿Aquesta Girona de festivals s’acabarà quan s’acabin les subvencions?

Això segur, perquè són fets a cop de talonari. Però els pensem amb una funció social. L’Emergent té lloc en petits pobles barrejant artistes consagrats amb gent del territori. Crec que s’inverteix massa en coses de fora que deixen poc pòsit.

Amb l’actual panorama, els que fan cinema són kamikazes?

És suïcida, sí. El film ha costat només 30.000 euros, sense cap subvenció. La mitjana d’una pel·lícula catalana petita és un milió i mig d’euros. Vam rodar en 10 dies, contra les sis setmanes habituals. Tothom ha cobrat, però poc. Als actors els va agradar el guió i s’hi han adaptat. La Mercè Pons hi fa un gran paper.

Recuperaran la inversió?

Compto que no. Intentem anar a festivals, vendre-ho a TV3. I no és una pel·li anticomercial, no és una volada per a gent molt cinèfila, però ni així ens podem fer un forat en la distribució.

Com és que una pel·lícula com aquesta no es passa en prime time de TV3? Generaria interès i potser polèmica.

És el que pensem, però ens costa molt. Es tanquen en banda. Tots els projectes cal lluitar-los molt. També hem intentat moure la pel·lícula a les Espanyes, però potser li han vist la metàfora.

¿Us sentiu com els cineastes amateurs dels 60, tipus Antoni Varés?

És trist, però sí. La gent que pot fer cinema professional a Catalunya es compten amb els dits d’una mà. I que en visquin, gairebé ningú. No tenim la cultura proteccionista de França. No forma part del nostre projecte de país. Amb les telesèries de TV3, ja passem. Hi ha molt de talent desaprofitat escrivint telesèries.

Aviat estrenen el documental Feliç 1000 aniversari, sobre les monges de Sant Daniel.

El desembre, a TV3. El 1000 aniversari del monestir és l’excusa per ficar-nos dins del convent i explicar com en ple segle XXI algú pot fer una opció de vida tan bèstia i radical, renunciar a tot.

Fer de metge li dóna estabilitat econòmica.

I mental! Et dóna un ordre que no té el cinema, que és apassionant però cabró. Quan fas sessions maratonianes de 12 hores de rodatge desitges tornar a fer de metge. Has d’estar pendent de tants detalls que resulta angoixant.

Quins projectes tenen?

Molts, el problema és realitzar-los. Preparo un documental sobre la duresa dels homes de bosc, hem produït l’última pel·lícula de Pere Vilà, L’artèria invisible, i El perdut, la primera pel·lícula de ficció del documentalista Christophe Farnarier. També hem començat una pel·lícula amb Òscar Pérez.