GironaEn el si de la Temporada Ibercamera 2018, l’Auditori va rebre la Philarmonia Orchestra de Londres, com s’esperava, amb entrades exhaurides, el diumenge 11 de març. El concert havia generat gran expectació, ja que la formació londinenca figura de forma consensual en el ‘top 10’ de les millors orquestres mundials. No tots els espectadors ho sabien, però la cita també tenia com a al·licient extra la presència del jove pianista rus Serguei Redkin, una de les grans promeses del piano d’aquesta primera meitat del segle XXI. La veritat és que va ser un vespre inoblidable, ple de grans emocions.
El programa es notava cuidat, centrat en la primera meitat del segle XIX, bressol del romanticisme, amb una primera part que ens reservava obres de dos compositors que van viure pràcticament en els mateixos anys i morir prematurament degut a problemes de salut: Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-1847) i Frédéric Chopin (1810-1849). Del primer vam escoltar la cèlebre obertura de ‘Les Hèbrides’, una peça evocadora, amb un adorable tema central i un final grandiós. Mendelssohn és clarament un d’aquells autors que mereixia més ‘airplay’, ja que ens ofereix una música oxigenada, que ens estimula plaentment el flux d’hemoglobina, sense subterfugis i amb la carga dramàtica justa.
L’orquestra afinava com una màquina ben esmolada i així va fer costat al solista en el Concert nº 1 de Chopin, una obra totalment confeccionada per tal que el piano destaqui i triomfi. De fet, l’arrancada és fosca, fins i tot quelcom pesada, i es va obrint cap a la llum a mesura que les tecles enceten la seva part. El pianista tenia l’alçada justa. Ja l’havíem conegut l’any passat, portat al maleter de l’Orquestra del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg. Parlem del siberià Serguei Redkin, que es pressent, per la silueta aquilina, ser un predestinat. No pot ser una casualitat que estigui tocant amb les millors orquestres del planeta tenint menys de 30 anys. No ho és: amb el seu estil estenogràfic i puntillista, s’absenta del món i se centra en la seva pròpia immersió vital amb el teclat, conferint a cada nota una importància crucial. És el pianista de les petites percepcions, de les subtileses inabastables. Posseeix una sensibilitat fora del comú i l’executa amb una simplicitat desarmant.
Bona part del públic no va resistir-se a un aplaudiment fora de temps al final del primer moviment, però tampoc negarem que tant el pianista com l’orquestra s’ho mereixien. Pel bis, el jove intèrpret ens va oferir ‘Un poco di Chopin’, composició de Txaikovski molt apreciada pels pianistes russos, i així vam poder gaudir de nou del seu peculiar sentit rítmic i del tempo, amb aquella pulsació heterodoxa, amanida de suaus desinències a vegades quasi jazzístiques i tropicalistes.
Per la segona part, la Philarmonia ens havia preparat la Simfonia nº 3 de Beethoven, anomenada ‘L’Heroica’, i que el compositor alemany va signar el 1804. No és la més aclamada de les seves nou simfonies, però la seva importància històrica és extraordinària, tant del punt de vista artístic, com extramusical. Resulta que tant Beethoven (1770-1829) com el seu coetani Hegel (1770-1830) van compartir la telepàtica intuïció que Napoleó (1769-1821) era la vívida prosopopeia dels inevitables canvis socials i polítics que imparablement estaven en curs amb el despuntar del nou segle. L’any 1806, Hegel assegurava haver vist “l’encarnació de l’esperit absolut a cavall”, referint-se a l’entrada del general cors a la ciutat de Jena. Una simfonia exigeix més labor que un aforisme, però la veritat és que Beethoven ja s’havia anticipat dedicant al militar francès aquesta mateixa simfonia.
Beethoven, tanmateix, era conscient que agenciar una nova música -una música precisament ‘heroica’, revolucionària, apta i anunciadora de la noves realitats del segle nounat- no era simplement una qüestió de dedicatòria. Saltar del classicisme al romanticisme no es fa en un compàs, però el de Bonn dona aquí passos de gegant, amb les seves melodies il·luminadores, que amplien portentosament l’espectre emocional, però que constitueixen a la vegada una veritable declaració d’intencions. Beethoven estava complint allò que el mateix Hegel va classificar de ‘Zeitgeist’: personificar l’esperit de l’època, en aquest cas, estenent la catifa vermella a l’advent del romanticisme.
I aquí és on va brillar el director, l’alemany Karl-Heinz Steffens, que a la primera part s’havia mantingut auster i discret. Ara, es desenrolava resolut, amb un llenguatge corporal engrescat i amb uns somriures que delectaven la seva preferència per l’obra. Cap al tercer moviment ja transpirava. I el vam veure molt astut esperant el silenci de la platea per avançar amb l’obra. L’orquestra, com s’esperava, caminava amb una cadència unísona, recordant la precisió del Big Ben londinenc.
Per finalitzar, la Philarmonia va concedir-nos la meravellosa ‘Valse Triste’ de Jean Sibelius, que en realitat no sona tan melangiosa. La programació d’Ibercamera prossegueix el proper 18 de març, amb el duet de violí i piano protagonitzat per Joel Bardolet i Marc Heredia, amb obres de Schubert, Manuel de Falla i César Franck.
