GironaLa més recent cita d’Ibercamera a l’Auditori de Girona, aquest diumenge 25 de març, assenyalava els 20 anys de carrera del Quartet Casals, una de les formacions catalanes de cambra més apreciades a tot el món. Fent justícia al seu referent, Pau Casals, el concert va concloure, fora de programa, amb l’himne ‘El cant dels ocells’, que bona part del públic va escoltar dempeus.
Tanmateix, el recital s’enfocava a Ludwig van Beethoven, que sol ser un dels compositors més destacats a les temporades d’Ibercamera. No és estrany que el Quartet barceloní hagi triat obres del compositor de Bonn, més aviat n’és natural: de fet, per celebrar el seu 20è aniversari, la formació catalana està portant a terme actuacions a les grans capitals europees amb l’integral dels quartets de Beethoven i n’hem d’estar contents per la inclusió de Girona en el periple.
El Casals, amb Vera Martínez (violí), Jonathan Brown (viola) i els germans Arnau i Abel Tomàs (violoncel i violí) va obrir la primera part amb dos pentagrames en fa major del geni alemany, respectivament del 1799 i 1802. Sortint confiat dels elegants paràmetres del so vienès de l’època, Beethoven patenta la crucial habilitat de captar l’essència i l’esperit de cada tipus de moviment, fent ús del seu magma creatiu per eixamplar l’espectre emocional de l’ànima humana. Així, els ‘adagi’ són melangiosos i compungits, els ‘scherzi’ resulten diletants i encapritxats, com han de ser, i els ‘allegri’ traspassen vigorosos i vibrants, vívids i vistosos. La interpretació va ser finíssima, deixant respirar la partitura, amb el primer violí (Abel Tomàs) perfecte en els solos, però al servei del grup, sense caure en vanitats.
Per completar l’homenatge a Beethoven, el Quartet Casals inclou en aquesta gira del seu 20è aniversari creacions de compositors d’avui dia, més –o menys– inspirades en el repertori beethovenià. A nosaltres ens va tocar la interessantíssima ‘Neben’, obra de l’italià Aureliano Cattaneo (nascut el 1974, però actualment professor a Barcelona), que va constar dels moments capitals de la vesprada, malgrat exhibir molt poc de clàssic o romàntic: de perfil indeleblement contemporani, era una peça desafiadora, obstinada i angulosa, per despertar consciències, i que posa en evidència quant necessitem la música del nostre temps, que hauria de tenir més espai en els programes dels concerts.
Mentrestant, Abel Tomàs havia cedit lloc a Vera Martínez com a primera violinista i així es va encarar la segona part, amb el quartet nº 12, op. 127, que integra el cicle dels ‘últims quartets de corda’ de Beethoven, compostos a les darreries de la seva vida, quan tenia sordesa i altres problemes de salut. Les obres havien estat mal rebudes pel públic del seu temps, però anys més tard van ser exalçades per compositors com Wagner, Bartók i Stravinski. Escoltant aquest quartet, realment, ens desarma la seva extrema modernitat. És una obra de gran alè, amb un inici bucòlic i potser grandiloqüent, però que a partir del III moviment deriva cap a l’ús de sorprenents dissonàncies i trencaments rítmics. Una altra genialitat intrínseca de Beethoven és la seva capacitat per distingir formats, ja que el seu tractament estilístic del quartet s’ensenya radicalment diferent del simfònic, tant a nivell de volumetries i tessitures, com pel sentit molt més elàstic del tempo, que els quatre instrumentistes va saber gestar i gestionar molt amablement.
Fent honor al violoncel·lista de qual prenen nom, el quartet va concloure la sessió amb una pulcra adaptació d’inspiració tardoromàntica d'‘El cant dels ocells’, cèlebre nadala que el músic del Vendrell interpretava sovint durant seu llarg exili. El públic, que ja al començament de la segona part havia desplegat, de forma espontània, un minut de silenci arran de la situació política del país, va tornar a aixecar-se per aquest moment emotiu.
I de Beethoven recularem a Mozart, que serà l’estrella del proper concert, el dia 22 d’abril, amb l’Orquestra Nacional d’Hongria.
