Richard Van Der Aa: “Trobar una obra d’art que t’entusiasma és com trobar un amor a primera vista”

El marxant holandès Richard van der AA (Nimega, 1973) ha tingut moltes feines, incloent-hi la de fotoperiodista, però l’art sempre ha format part de la seva vida. Establert en terres gironines des del tombant de segle, va començar a organitzar exposicions el 2006 a Santa Cristina d’Aro i el gener del 2018 va obrir al Barri Vell de Girona la galeria que du el seu nom, des d’on fa una decidida aposta per l’art abstracte i el conceptualisme de la segona meitat del segle XX.

Es considera col·leccionista o marxant?

En principi soc marxant. M’agradaria ser col·leccionista, però com que de moment no m’ho puc permetre he de fer de marxant. Això m’obliga a vendre per poder comprar. I, tot i que fa poc més d’un any que vaig obrir la galeria del carrer Auriga, tampoc no soc galerista, en el sentit que no promociono artistes contemporanis; em dedico principalment al segon mercat, a la compravenda d’obres que ja han sortit al mercat.

Com li ha anat aquest primer any?

Estic content, sobretot per l’afluència de gent que ve a visitar la galeria i per la cobertura de la premsa. Una galeria d’art és un espai on, normalment, la major part del temps no hi ha ningú, però cada dia acaba entrant algú. Evidentment, és un negoci i el primer any sempre és complicat, però si continua així no tindré cap motiu per queixar-me.

Exposa sobretot obres d’avantguarda.

La base de la galeria és l’art abstracte, tant geomètric com expressionista, dels anys 50 i 60, i el conceptualisme dels anys 70. Catalans i espanyols. També compro i venc art internacional.

Per què va dedicar l’exposició inaugural a Ronald B. Kitaj?

És un exemple del que m’agrada. Kitaj [Cleveland, 1932 - Los Angeles, 2007] és un d’aquells artistes que van conèixer l’èxit internacional, però pràcticament desconegut a casa nostra, tot i que va viure vint anys a Sant Feliu de Guíxols i va tenir un vincle molt estret amb Catalunya i la seva història des del 1952.

Recupera artistes que han conegut l’èxit i l’oblit.

És una mica això, sí. És el cas, per exemple, de Joan Puig Manera [Olot, 1921-2013]. Als anys 50 i 60 a París va estar a les millors galeries, però aquí va ser oblidat. I el mateix podríem dir de Pere Noguera [la Bisbal d’Empordà, 1941], que si fos francès estaria a dalt de tot. De fet, hi ha molts artistes d’aquí amb una obra exquisida (Jaume Faixó, Alberto Fabra, Jaume Xifra, Joan Claret...) que en un altre país serien molt més apreciats.

A què ho atribueix?

Depèn de l’educació, de no haver après a apreciar-los. Es nota tant la crisi econòmica com la crisi de 40 anys de dictadura, que ha fet molt de mal a la cultura. A més, des que hi ha “democràcia” [fa el signe de les cometes amb les mans] les mateixes institucions catalanes s’han concentrat sempre en la literatura. És normal, perquè cal defensar la llengua, però les arts plàstiques, la música i el teatre són poc apreciats. Si els artistes tenen èxit a fora ja ho valoren, això sí. Però falta autoconfiança, en general. Si mires la història és a l’inrevés: els grans pilars de la pintura són d’aquí. Miró, Dalí, fins i tot Picasso, perquè sense Barcelona no hauria sigut Picasso.

Com troba les obres que li agraden?

Cal rastrejar, anar a veure moltes exposicions internacionals, tenir contactes, conèixer col·leccions privades que volen vendre... Sobretot és molta feina d’investigació. Has de tenir una mica de nas per detectar, has de veure moltíssimes obres i al final desenvolupes el teu gust. El més maco d’això és que si trobes una obra que t’entusiasma és com trobar un amor a primera vista.

També deu haver tingut desencisos.

I tant! [Riu.] Vas investigant i de vegades es confirma el que intuïes i de vegades veus que no arriba enlloc. He tingut molts disgustos. De vegades t’agrada una obra, però acabes descobrint que és una excepció en la trajectòria d’aquell artista, que la resta de la seva obra no val res. Però descobrir un artista és emocionant. Em va passar amb Pic Adrian [Moinești, 1910 - Barcelona, 2008]. Era desconegudíssim. Va anar de Romania a París i en Pau Casals li va proposar que anés a Barcelona. Va fer-ho i va començar a pintar aquí. El vaig descobrir en un catàleg a casa d’un amic i va ser un amor a primera vista. Em vaig posar en contacte amb la família i vam organitzar una exposició. Pic Adrian té una obra exquisida.

Quina mena de públic entra a la galeria?

Hi ha gent que hi entra per veure què faig, perquè en certa manera estan vinculats al món de la cultura en general. També venen col·leccionistes, curiosos, algun turista... El preu de les obres que venc és a partir dels 300 euros. La crisi econòmica ha complicat una mica les coses, però ser col·leccionista és com una malaltia. Si algú no pot comprar una obra determinada la paga a terminis o s’endú una peça més petita, però continua comprant.

Des de quan s’interessa per l’art?

Des de sempre. De petit, els meus pares ja em portaven als museus. Al mig d’Holanda, a Otterlo, hi ha el Museu Kröller-Müller, que té la segona col·lecció d’obres de Van Gogh més important. També hi ha un pati al·lucinant d’escultura i allà hi ha una obra de Jean Dubuffet, Jardin d’émail. Recordo haver-hi entrat, és una paret i hi has d’entrar; en veure tota aquella esplanada de blanc i negre em sentia com en un altre planeta, i això m’ha quedat gravat.

Per què té la galeria a Girona?

Potser per al negoci m’interessaria més ser a París, Londres o Nova York, però no és només això; també hi ha una vida, jo tanco i vaig a casa. Hi ha pocs llocs com les comarques gironines pel que fa a qualitat de vida. A més, el català és força semblant a l’holandès. Tenim un país petit amb un país amb una boca molt grossa al costat; en el cas d’Holanda parlo d’Alemanya, evidentment.