AQUESTES NITS SENTO des del llit el vent que arrossega les fulles com exèrcits de rates darrere una bandera, amunt i avall en la ronda nocturna, al peu de la meva finestra. Visc prop d’una plaça amb uns lledoners, el mateix vent n’ha despenjat les fulles.
Precisament l’endemà d’adormir-me amb el vent per company m’he de veure amb Rafael Subirachs, que fa uns deu anys que s’ha establert a Sant Feliu i, com a gran intèrpret i compositor que és, penso que li preguntaré sobre el paper que té per a un músic el vent.
“Ruyra -li dic- parla del vent com d’un orgue, diu que les xemeneies es tornen sirenes, diu que tot Blanes sona com un gran instrument musical tocat per un boig...” “El músic com a demiürg del vent... Vaig llegir que Gaudí concebia les torres de la Sagrada Família com els tubs d’un orgue i que esperava un cert efecte amb el vent, que el veïnat pogués arribar a sentir la presència del vent gràcies a aquella arquitectura. Per això, si puges a les torres del naixement, tenen aquelles finestrelles que poden semblar les llengüetes d’un tub d’orgue”. “Ruyra i Gaudí eren coetanis, té sentit que coincidissin”. “Una altra cosa que se m’acut és Al vent, la gran cançó de Raimon, la primera peça amb entitat de la Nova Cançó catalana, la primera que va tenir èxit”. “A tu, com a músic, no et serveix sentir el vent?” “El vent és moviment. És curiós perquè tu, com a literat, el perceps com a fenomen sonor, i jo potser li dono un valor més visual i cinètic”. “Però l’aspecte visual seria més propi d’un pintor, no? Els cels atramuntanats de Dalí...” “O els de Van Gogh, depèn de com s’expressi el vent. Però no t’ha de sorprendre que jo hi vegi el moviment. Hi ha músics més estàtics que una columna”. “Potser tu hi veus la dansa, però l’instrument musical més perfecte és la veu, i és de vent”. “Sí, fem passar el vent per les cordes vocals. Escolta Tomás Luís de Victoria, te’l recomano, aquest barroc espanyol és molt bo, d’un gran nivell, potser perquè no va tenir els problemes de Palestrina, que treballava prop del papat i el reprimien més. L’Església sempre ha tingut por de la veu, llavors procuraven retreure-la amb criteris platònics, el cant pla, deslliurar-la de qualsevol tipus d’emoció... On he patit molt el vent, jo, és a Figueres. Allà vaig viure en un àtic als quatre vents i les persianes fimbraven, notaves la fragilitat de la casa mateixa, i el vent era molt pesat, el senties molt rebotir, picar, volia entrar... La tramuntana és molt punyetera, vol entrar... Però la tramuntana m’agrada perquè neteja...”
