“CARNER ha reflectit en la seva obra la realitat de la seva vida emotiva i la vida social del país”, diu Gabriel Ferrater en una conferència sobre el Nabí donada fa més de mig segle a la Universitat de Barcelona i ara aplegada al seu Curs de literatura catalana contemporània, el llibre català més intel·ligent i important que ha sortit aquest any.
En els moments finals del judici al Procés, m’he trobat que tenia tot el sentit del món rellegir el Nabí, el gran poema de Carner sobre els perills del desig de justícia. El Nabí és una lletania sobre el perdó, i va d’aquesta pregunta: “És que l’ira t’escau?” Carner va escriure’l gairebé tot a París, durant “ la triste pendiente de 1938 ”. No hi deu haver un moment millor que el final d’una guerra per reflexionar sobre el perdó. Perquè hi reflexionin no pas els perdedors, sinó precisament els vencedors, aquells que, assedegats de llaminadura moral, veiem riure, donant-se cops de colze amb un somriure nerviós, mentre al voltant seu tot va colgant-se sota l’escuma de la frivolitat.
La cultura humana es resumeix en una frase senzilla: “Aquí hi ha una persona”. Carner hi afegiria: “i doncs, pietat”. No conec un clam més furiós que el de Jonàs: “Quaranta dies més i Nínive caurà”. En el judici, cadascun dels acusats és diferent, i és fàcil oblidar-ne la carn. Quina carn, si no és la meva? Què m’importen els fills que no són els meus fills? L’home convençut del seu judici és terrible, encara que sigui el judici del descregut. Com s’acosta llavors la moral a una ruleta, i com van de bracet la irresponsabilitat i el coratge. On són les fronteres del cinisme? I les de l’empatia? “L’home en son camí es doldria / fins del gemec d’un ca oblidat”. Quina gran temptació de fugir, quin gran repòs la misantropia.
Igual que als poemes de Verb, Carner llegeix l’Antic Testament a la manera cristiana, o sigui, com un anunci del Redemptor i la pietat. Qui sap, però, el futur? Qui és prou valent per avançar-nos-hi? Totes les guerres s’han fet sempre en nom del progrés. Avui la pregunta és quin era el preu a pagar. Carner és tot ell la invocació a la pietat per les il·lusions perdudes. No hi ha cap escriptor català capaç de tanta imaginació shakespeariana, moral, afinada i plàstica. Es dirigeix als catalans que l’hem sobreviscut i als que puguin venir, i només Verdaguer pot mesurar-s’hi en la fe -allà on ells diuen Déu, llegiu-hi Amor, si és més fàcil-. Els poemes carnerians d’exili avui s’entenen com mai. Per tot això Ferrater remarcava la capacitat de Carner per reflectir “la vida social del país”.
