CELOBERT

Sexe al bosc

ELS MISTERIS i les bruixes de mitjanit són una broma si els comparem amb els misteris i les bruixes del migdia. El sol de juny s’ha tornat sàdic i per la finestra veig com crema el món. Els migdies són opacs i cendrosos, de manera que agafo les eines, surto de casa i me’n vaig al bosc a treballar sota un arbre.

Pujo al cotxe amb els papers i condueixo fins als afores, no gaire lluny. Aparco al marge d’un camí i el continuo una estona a peu. M’assec sota un pi amb les branques molt baixes, completament a l’ombra, desplego els papers i em concentro en la feina.

La pau no dura mai gaire. Al cap de poc, sento un motor que s’acosta. Apareix un Mini. S’atura a uns deu metres de mi. Només que hagués caminat cinc minuts més! Al Mini hi va una parella. De seguida m’ho veig a venir. Ell para el motor però es queda al volant. Ella baixa i fa la volta al cotxe. És una noia corrent, vestida amb la rutina diària. Ell mentrestant reclina del tot el respatller i desapareix de la finestra. Ella entra al cotxe per la porta del conductor i s’estira a sobre d’ell o al costat seu. Només li veig el clatell, que va amunt i avall, per la fel·lació. Soc massa a la vora per moure’m.

Passa una dona amb un gos lligat. El gos l’arrossega cap al cotxe i es posa a flairar una roda. La dona no endevina res, el moviment de dintre el cotxe s’ha aturat.

Se’n van dona i gos. Llavors el noi baixa del cotxe. El sexe és imperatiu com el menjar o el dormir, es fa sol. Hi ha hagut una urgència, s’han desviat un moment d’on anessin amb el cotxe i han fet aquesta parada al bosc. Dret d’esquena a mi, el noi comença a manxar la noia per darrere. Només el veig de cintura per amunt, ha ajustat la porta del cotxe al seu cos i està molt atent que no vingui algú més pel camí. Ella de tant en tant crida, però és un crit més conscient que el silenci concentrat d’ell, que amb el cap per sobre el sostre controla el camí per sobre de la pròpia espatlla. No sembla un noi sinó el mecanisme que el muny, per agradable que sigui per a ell, per matisos i colors que deixin anar els caramels que es desfan a les venes en la recol·lecta del semen, ha quedat reduït a una pedra, un robot que copula.

El devessall de flors al voltant meu, les abelles que les pol·linitzen, els escarabats, la mosca daurada que descobreixo quieta a la sorra, aquest món dels colors i la primavera contrasta molt amb la falta d’expressivitat de la reproducció humana. És com si als humans se’ns reclamés una mínima sofisticació, alguna marca distintiva, en els nostres actes primaris, i això té un punt d’humiliant.

Més continguts de