AVUI TENIA ESCRITA UNA columna sobre els disbarats urbanístics que estem vivint a Sant Feliu de Guíxols, uns desastres que marcaran la ciutat i que no deixen de tenir a veure amb les actituds autoritàries d’aquesta època fosca, barrejades com de costum amb la ignorància i la prepotència. Els recomano l’article sobre el tema que trobaran en aquestes mateixes pàgines, i deixo per a la setmana entrant la meva opinió.
Avui no em perdonaria no dedicar la columna a aquesta noia, Tamara Carrasco, segrestada i portada a Madrid acusada de terrorisme, en un nou cas de gran mentida conscient, i de degradació moral d’un estat. Aquesta noia l’han convertit de la nit al dia en una terrorista perquè és catalana. La manera com li destrossaran la vida no té justificació racional. Espanya segueix amb els presos la mateixa tradició que va fer executar tres vegades a mort el general Moragues i després va exposar el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar, amb una inscripció que deia: “Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió”.
Ahir m’estava mirant el Twitter d’aquesta noia. Les xarxes socials diuen molt del caràcter i els valors de les persones. Fa només cinc dies, quan a Alemanya hi va haver el que per unes hores es va pensar que era un atemptat, Alerta Digital va publicar un article en què s’alegrava que els alemanys patissin. La noia va enllaçar-lo i va escriure: “On és la vostra humanitat i empatia? Els meus condols pels alemanys, ho sento de tot cor”.
La falta d’empatia de l’estat espanyol amb la seva diversitat és tan irracional com esgarrifosa. L’endemà de l’1 d’octubre, després de veure com la policia apallissava els catalans, el PSOE no va condemnar la violència. Van posar a prova l’opinió pública i va funcionar. Mentre a Europa es posaven les mans al cap veient-ho, a la resta d’Espanya es va acceptar i aplaudir. Si hi hagués hagut morts, no hauria canviat res. Sap greu haver-ho de dir. No els importa tenir uns nois tancats preventivament acusats d’agressió terrorista per una batussa en un bar, com importen ben poc els presos polítics. Al contrari, se celebra. Ni se’ls acut imaginar-se què seria per a ells veure tractats així els de la seva corda.
És demostració de poder, no compta la racionalitat sinó la llei del més fort, i els que callen ho avalen. Però la llei del més fort és irracional, i l’irracionalisme és autodestructiu, l’irracionalisme és El novio de la muerte. La tragèdia són totes les víctimes innocents que l’irracionalisme arrossega en el seu procés d’autodestrucció, sempre massa llarg.
