Torna Prudenci Bertrana
SI NO HI HAGUÉS hagut la guerra, Bertrana ara seria un autor canònic i més conegut. Però es va morir l’any 1941, i amb un llibre per publicar, precisament el que tancava i ampliava el sentit de la seva carrera.
Als anys vint, Pla deia que Bertrana era un “escriptor de vol curt”. És veritat que en aquell moment Bertrana ja havia escrit Josafat i les Proses bàrbares, llibres de primera fila, però s’entén que, entre les altres obres seves menys reeixides, els llibres més transcendents de Ruyra o Català i els llibres innovadors de les generacions joves, Bertrana pogués passar llavors per un autor secundari, fins i tot fracassat, l’autor d’una primera obra fabulosa i algun repunt ocasional.
Els que s’hagin quedat amb el radicalisme estremidor de Josafat o amb la impugnació del dramatisme rural que són les Proses bàrbares i Els herois (“caldria aterrar totes les masies tràgiques”, diu, a favor d’“una visió de rusticitat senzilla i encantadora”), ara podran finalment revisar la maduresa de Bertrana, que és magmàtica i honesta i que dona el sentit complet de la seva trajectòria. El llibre que Bertrana va deixar inèdit és L’impenitent, que no va publicar-se fins a l’any 1948, i que d’aquí poc tornarà a ser a les llibreries gràcies a l’edició de l’obra completa de Bertrana que Edicions de la Ela Geminada està publicant, per cert esplèndidament, i en el marc del cent cinquantè aniversari del naixement de l’autor.
A Jo! Memòries d’un metge filòsof, Bertrana va començar a recuperar la visceralitat de què era capaç. Es pot llegir com un pròleg o un assaig de l’examen de consciència definitiu que serà la seva trilogia final. L’hereu, el primer volum, és una meravella que voreja l’etnologia i el reportatge i que complementa el món dels fabricants tapers de Gaziel. Cap altre llibre català ha descrit el món de les masies i la caça com aquest. Perdut el paradís de la infantesa, El vagabund tracta de l’entrada de Bertrana a Girona, la porta a l’infern ciutadà que desenvoluparà a L’impenitent, que és la guerra de l’autor contra la ciutat com a materialització de la problemàtica humana, és a dir, l’entorn immoral on per força topa l’home moral.
Dimarts, en una taula sobre Bertrana, algú va preguntar quin aprenentatge podíem treure avui d’aquest escriptor. Precisament, em sembla que anem necessitats d’una prosa de carn i sense floritures, deutora d’un pensament profund que no es vengui a l’autocomplaença, la mena de puresa que Bertrana va donar sobretot al final i després de patir molt, tot s’ha de dir.
