L’ENTREVISTA

XICU CABANYES: “Sense l’erotisme res no seria possible, fixa’t en els coits del motor d’un cotxe”

Escultor, creador del Bosc de Can Ginebreda

Xicu Cabanyes i Collell (Serinyà, 1945) és un artista únic i inclassificable, artífex del Bosc de Can Ginebreda, un gran jardí obert al públic ple d’escultures de temàtica fonamentalment eròtica. Diumenge es va estrenar a la Filmoteca de Catalunya el documental Diari de bosc, del realitzador Joan Vall Karsunke, sobre la figura de Xicu Cabanyes i el seu bosc d’escultures. El documental consta d’un seguit de peces, muntades a partir de tot el material que Vall Karsunke va recollir durant més de dos anys. Pròximament es projectarà per tot el territori, també a Girona.

Com va sorgir la proposta de fer aquest documental?

El Bosc representa un degoteig constant de visitants, molts més que una exposició, i n’hi ha que no els veus mai més i d’altres que s’hi interessen i pregunten. És el cas de Joan Vall Karsunke, que va venir diverses vegades fins que em va proposar fer un projecte conjunt. El resultat és Diari de bosc, un conjunt d’escenes i moments autèntics i espontanis que tenen el Bosc com a fil conductor.

El Bosc de Can Ginebreda és, sens dubte, la seva obra més representativa. Com la definiria?

El Bosc està pensat per fer-hi una passejada lliure, sense fletxes ni indicacions, al gust de cada visitant. Per a mi, és com un llibre en què cada escultura és una pàgina i, un cop s’han vist totes, és com si s’hagués llegit el llibre. I el sentit global d’aquest llibre consisteix en un conjunt de pensaments diversos i contradictoris, idees d’estètica, moments de la vida... En definitiva, el Bosc parla de l’ofici de viure, sempre tan difícil.

És una síntesi de la seva visió del món?

Exacte. I és sincera, no vol enredar ningú i, en efecte, pot ser que la meva visió no coincideixi amb la de l’espectador, sinó tot el contrari. Per exemple, jo soc radicalment ateu i la meva opinió sobre aquest tema xoca amb la d’un creient, que fins i tot es pot arribar a escandalitzar. Ara bé, crec que ho faig tot sempre des del respecte i sense mala fe.

¿El Bosc és una obra acabada o la va modificant periòdicament?

És una obra impossible d’acabar. Fins i tot en una altra vida el Bosc quedaria incomplet. Sempre està en estat de gestació, però cada cop em queda menys temps... Ara bé, potser algú agafa les meves maquetes i continua aquesta feina.

Per què va decidir treballar en un paisatge natural?

El bosc és igual de protagonista que les estàtues: no només és l’entorn on es troben les escultures sinó que ell mateix és una obra d’art, ja que és un espai molt accidentat, ple de recs, cingleres, camins, corriols... que creen formes i colors. És continent i contingut a la vegada.

Actualment en què està treballant?

Estic fent una escultura molt gran, de cinc metres, que es titula El creixement de la dona. És una dona amb les cuixes robustes, que es va aprimant progressivament fins al cap, que volia que fos el d’una persona pública que representés la feminitat. He escollit la Carme Forcadell.

El catalanisme sempre ha estat molt present al Bosc, i ara encara més.

Sempre he sigut un home del país i per al país. Catalunya mai ha viscut una situació de normalitat, però ara més que mai, si et vols sentir útil, t’has de mullar i implicar a fons. Per exemple, una de les escultures del Bosc, que avui pot ser realment punxant, es titula El peu espanyol i mostra com el dit gros es menja la resta de dits del peu, com fa Espanya amb les autonomies.

El tema principal del Bosc és, però, l’erotisme.

En escultura, l’erotisme és inevitable, perquè tot són formes erectes o còncaves i a partir d’aquestes formes comença el joc i la unió. De fet, sense l’eròtic no seria possible pràcticament res, imagina’t quants coits hi ha només dins el motor d’un cotxe, amb tants engranatges de claus, cargols i femelles!

I per què ho fa tan explícit?

A mi m’agrada que sigui explícit perquè és molt bonic: és el lubricant de l’existència, el caramel de la vida, si no està segrestat per la moral repressora i la política rància. En el fons, ningú esquiva l’erotisme, ni tan sols els que volen eliminar-lo, com l’Església, que l’únic que aconsegueix és codificar i classificar l’erotisme entre el que està permès i prohibit.

Hi ha límits o prohibicions?

En absolut. Com diria un boletaire, no hi ha bolets verinosos sinó que tots els bolets són comestibles almenys una vegada.

És el mateix la pornografia i l’erotisme?

D’una banda, existeix un erotisme barroer, que és la pornografia, que embruta la sexualitat i, de l’altra, hi ha l’erotisme que la sublima. Tot i això, el contingut de base i la curiositat que els mou són els mateixos.

¿Creu que actualment el públic s’escandalitza més fàcilment?

Oh i tant, sens dubte vivim un moment de forta regressió. Ara existeixen associacions esbojarrades que fins i tot volen prohibir els capitells romànics amb motius pornogràfics, que ni en època de dictadura s’havien censurat! Amb l’excusa del delicte d’odi es volen silenciar moltes veus.

Com explica aquest retrocés?

En el fons és normal: quan puja la dreta, votada pel poble, tornen els costums més rancis i es retallen llibertats. Es censura tot el que no interessa, però, per contra, es fan grans esforços per no condemnar casos com els de la Manada. L’esquerra, malgrat els atacs, ha de saber donar una resposta a aquesta situació.

Aquest dissabte tindrà lloc la 32a Festa del Bosc de Can Ginebreda.

Sí, aquest any es titula Togues de la infàmia i la injustícia, amb taller de confecció de togues. Hi haurà música i un destí per a les togues. És obert a tothom.

Més continguts de

El + vist

El + comentat