La nit passada vaig somiar que em convidaven a un sopar en un casalot perdut a muntanya. Al sopar, hi havia en Junqueras. Resulta que vivia allà amagat. Em sembla que mai havia somiat en política, però tots hem canviat la nostra relació amb la política, des de fa un any.
El vespre de l’1 d’Octubre, fa un any, el sentiment que tenia era d’humiliació, o, més ben dit, d’intent d’humiliació. Un intent de violació, el primer tast de la violència física estatal. Després vindria la tardor de la repressió, la dissolució del Parlament, els presos i exiliats polítics, la prohibició d’investir el president escollit, la mentida dels mitjans espanyolistes sobre on era la violència.
L’endemà de l’1 d’Octubre vaig esperar ingènuament que el PSOE condemnaria la violència. Quan la va justificar, em vaig sentir desemparat. Vaig pensar que si a les càrregues hi hagués hagut morts, també ho haurien justificat. Va ser com preveure el ball d’Iceta o la condecoració de Millo: els efectes morals del nacionalisme.
Aquest any els catalans hem crescut cívicament. Des de l’Estat s’atiava el fantasma de la fractura social entre catalanistes i espanyolistes, un espantall que tota la vida ens han ensenyat. Però un fantasma massa exposat a la llum hi ha el perill que s’esvaeixi. Els catalans hem vist fins a quin punt compartim la mateixa cultura, ens hem fet més conscients de la nostra història. Ara els amics som més amics i la implicació amb les idees és més forta i profunda. Al contrari del que es diu, comprendre’ns millor ens ha fet més conscients del nacionalisme de l’altre. Ara respecto molt més el sentiment nacional espanyol dels veïns del meu carrer: només és una altra cara del mirall del meu nacionalisme.
La fractura real no és entre independentistes i unionistes, sinó entre partidaris de la violència i no partidaris. La gran majoria de catalans espanyolistes no combreguen amb la violència, ni la de l’1 d’Octubre, ni la dels extremistes, ni la de tenir els Jordis tancats. La meva ciutat està tan plena de llaços grocs que fa mal a la vista. Una nit va venir gent de fora a treure’n, però no va servir de res. Els meus veïns espanyolistes no s’hi van apuntar. No va servir que Cs animés a arrencar llaços. Amics espanyolistes em critiquen un sistema que té a dalt de tot, com a model, una monarquia corrupta. Monarquia i democràcia no casen. ¿No deu ser que la democràcia corromp la monarquia tant com la monarquia corromp la democràcia?
Es pot consentir la violència estatal, però no agrada; també és violent haver de mirar cap a una altra banda.
