100 anys d’un Figueres que vol tornar a créixer

FigueresLa Unió Esportiva Figueres compleix cent anys. El club alt-empordanès, que en les últimes dècades ha escrit algunes de les pàgines més brillants del futbol gironí -fins a l’arribada del Girona FC a Primera Divisió-, encara el futur amb modèstia i prudència però també amb un punt d’ambició. L’aniversari no troba la Unió -com es coneix el club a l’Alt Empordà- en el seu millor moment però tampoc en el pitjor. El 2007 va estar a punt de desaparèixer però la intervenció d’un petit grup d’accionistes va aconseguir els drets d’antiguitat per conservar el 1919 com l’any de la seva fundació. D’aquesta manera, el Figueres es va refundar començant des de la categoria més baixa del futbol català i, temporada rere temporada, ha anat pujant fins a Tercera Divisió, la categoria en què, en realitat, ha estat més anys al llarg de la seva història.

“Durant molts anys el club número 1 de la província va ser el Figueres. Va tenir moments extraordinaris, que van coincidir en molts casos quan el Girona estava enfonsat. Jo vaig tenir la sort de poder-hi estar com a entrenador i en tinc molt bons records”, diu Xavi Agustí, una institució del futbol gironí, que va jugar en diversos clubs i va entrenar, entre d’altres, el Figueres, el Girona, l’Andorra i el Banyoles.

En els seus cent anys d’història, el Figueres ha tret alguns jugadors que han despuntat a la màxima categoria del futbol espanyol. Un d’ells va ser Pere Vilarrodà, que el 1978 va passar del Figueres de Tercera Divisió al València CF, un club aleshores capdavanter que tenia jugadors com Mario Alberto Kempes i el Lobo Diarte, amb qui va compartir davantera i va guanyar diversos títols. “Va ser un salt molt gran, no hi comptava, la veritat. Em tremolaven les cames perquè Mestalla sempre estava ple. Van ser tres anys molt bons, en tinc molt bon record, tot i que vaig estar força a la banqueta i això crema-reconeix-. La temporada que vaig tenir més confiança de l’entrenador va ser la segona, amb Alfredo Di Stéfano, però em vaig lesionar i no vaig jugar tant com ho hauria pogut fer”, afegeix Vilarrodà, que quan va deixar el València va tornar a les files del Figueres. “També va ser una bona època, el club anava bé, hi havia ambició i vam aconseguir pujar de categoria”, recorda.

Matagegants a la Copa

En els anys que Vilarrodà va estar al València, el Figueres va viure un dels moments extraordinaris que apunta Agustí, la Copa del Rei de la temporada 1980-81, quan, estant a Tercera Divisió, el Figueres va arribar als vuitens de final de la Copa del Rei, eliminant equips de categories superiors com el Sabadell i el Racing de Santander, de Segona A, i l’Hèrcules d’Alacant, de Primera. Finalment el Burgos, també de Primera, el va eliminar. Va ser una gesta fins aleshores inèdita, perquè mai cap equip de Tercera havia arribat tan lluny en la Copa espanyola.

Eren els anys que el Camp Municipal de la carretera del Far bullia d’aficionats i es feia petit. Poc després van arribar els ascensos a Segona B (1982-83) i a Segona A (1985-86), amb José Manuel Esnal, Mané, a la banqueta, quan ja va ser imprescindible fer un nou estadi, que és l’actual de Vilatenim, el cinquè en la història del club. El pas de la Unió per la Divisió de Plata del futbol espanyol va ser de set temporades, i en la penúltima, la 1992-93, va jugar la promoció d’ascens per pujar a Primera contra el Cadis, que finalment va frustrar el somni. “Hauríem d’haver pujat directament perquè vam anar primers molta part del campionat, però no vam estar a l’altura en les últimes jornades”, diu Pere Gratacós, jugador del Figueres aquells anys. La temporada següent l’equip va baixar a Segona B.

Posteriorment, Gratacós va ser l’entrenador del Figueres en l’última gran fita del club, quan va arribar a les semifinals de la Copa del Rei 2001-02, després d’eliminar, entre d’altres, el FC Barcelona i l’Osasuna, de Primera, i el Còrdova, de Segona A. El Figueres aleshores continuava a Segona B i novament va assolir una fita en la Copa espanyola en ser el primer club d’aquesta categoria a arribar a unes semifinals de Copa del Rei. El va eliminar el Deportivo de la Corunya en els anys que era el Superdépor; els gallecs van guanyar a la final el Reial Madrid, en el partit que es va conèixer com el Centenariazo. Quatre anys després, l’empresari Enric Flix va comprar la majoria de les accions a la família Miquel i va ser quan el club va estar a punt de desaparèixer, si no hagués sigut per la refundació des de zero impulsada per un grup d’accionistes locals.

Celebració del Centenari

Carles Lloveras, de 81 anys i 35 formant part de la junta directiva en dues etapes, va ser un d’aquells accionistes i ara és el president del Centenari de la Unió, club al qual ha dedicat una part important de la seva vida. “Mirant enrere, és evident que la desil·lusió de no aconseguir l’ascens a Primera Divisió va fer molt de mal, i amb el descens a Segona B la temporada següent, hi va haver una desinflada general”, opina. Respecte l’etapa de Flix al front de la Unió és clar: “Flix es pensava que ho revolucionaria tot i el soci no li importava gens. Després del seu pas, que gairebé va acabar amb la Unió, va caldre refundar el Figueres des de baix i va ser un encert fer-ho la temporada següent, perquè si no s’hauria estroncat la història de la Unió. Han passat onze anys des de la refundació i tornem a estar a Tercera, que potser seria el lloc del Figueres, perquè l’afició que hi havia ha anat desapareixent”, afegeix.

Però, tot i no ser optimista, tampoc no és pessimista. “Per primer cop en anys hem tancat la temporada amb els comptes sanejats. Però costa que la gent s’enganxi al futbol de casa. La gran oferta de futbol televisat castiga els clubs modestos, no només el Figueres”, diu. Per commemorar el centenari, a finals de maig hi va haver un partit contra el Girona -l’últim de Machín a la banqueta gironina-, que és el rival històric de la Unió, i això va desagradar alguns aficionats figuerencs. “Durant el centenari farem exposicions, conferències i altres actes. I també partits amb altres equips. Hem d’agrair que el Girona s’avingués a jugar perquè els equips de Primera no volen jugar en estadis de gespa artificial i no hauríem pogut portar-ne cap altre”, afegeix Lloveras.

Nova etapa

La setmana passada el Figueres va escollir un nou president, el reconegut metge forense Narcís Bardalet, que substitueix en el càrrec José Antonio Revilla. Bardalet comença la seva presidència amb prudència i amb ganes d’ampliar la base del club. “Hem d’obrir el club a la comarca. Cada partit d’aquest any del centenari buscarem una entitat que faci la sacada d’honor: un dia els Castellers de Figueres, un altre l’Adepaf [equip de bàsquet femení de Figueres], el grup Iris contra el càncer de mama, etc.”, diu. Una altra mesura serà que “els socis del Peralada paguin només mitja entrada per veure el Figueres i a l’inrevés, que els del Figueres també puguin veure el Peralada a meitat de preu”.

Bardalet també explica que han demanat a la Fundació Gala-Dalí poder batejar Vilatenim amb el nom de Salvador Dalí. “Figueres i la comarca deuen molt a Salvador Dalí. A més, la temporada 1974-75 va apadrinar el Figueres. Va tenir la seva relació amb la Unió. Espero que la Fundació ho vegi amb bons ulls”, afegeix. “Intentarem augmentar les fonts d’ingressos. Hem d’eixamplar la base social. Ara tenim uns 400 socis però en l’època daurada érem 2.000. N’hem de recuperar tants com puguem. També picarem la porta dels empresaris, un per un”, diu. “Esportivament, volem una plantilla jove amb futur. L’objectiu és fer les coses amb prudència, tocant sempre de peus a terra però amb certa ambició”, conclou.