El bisbe de Girona haurà de presentar la renúncia al juny
Al complir 75 anys, s’inicia la cursa per la successió
GironaRelleu a la vista al bisbat de Girona. El bisbe de la diòcesi de Girona des de l’octubre del 2008, Francesc Pardo i Artigas, haurà de presentar al mes de juny la renúncia al càrrec per al qual va nomenar-lo el papa BenetXVI. El prelat, nascut a Torrelles de Foix (Alt Penedès) el 1946, i que ha sigut qüestionat des de diverses sensibilitats, farà 75 anys, l’edat marcada per a la jubilació canònica. La necessitat de successor, doncs, és a la vista, però no apareix com a imminent.
Les eleccions episcopals en l’Església catòlica són cooptacions, és a dir, designacions per part dels membres que formen part de la comunitat. Formalment, es fan les consultes prescrites i es perfilen les virtuts que hauria de posseir el nou prelat. Hi ha filtres a la nunciatura, a la Conferència Episcopal Espanyola i al Vaticà. Determinats sectors de la diòcesi i el prelat que ha de ser succeït hi diuen també la seva. Però no sempre surt escollida la persona proposada pels que coneixen més directament les necessitats de la comunitat diocesana.
El cas de Vic, paradigmàtic
El cas que es va viure a Vic el 2003 pot servir d’exemple paradigmàtic. Aleshores, gràcies a les habilitats del llavors cardenal de Barcelona, Ricard Maria Carles, va ser designat un candidat sorpresa: Romà Casanova. Perquè, si bé és veritat que el Papa signa el nomenament, el cert és que es refia d’algun eclesiàstic que té poder i influència a l’hora de la proposta. Pressions personals i de grup es repeteixen cada vegada que s’ha d’escollir un bisbe i, en el cas de Catalunya, s’hi ha d’afegir la qüestió de l’origen cultural.
Quan, en virtut del concordat i el privilegi de presentació, el cap de l’Estat intervenia en l’elecció de la jerarquia de l’Església espanyola, la nominació d’un bisbe podia ser més problemàtica encara. Si es preveia el retard, calia trobar temporalment un administrador apostòlic. El bisbe Narcís Jubany va marxar a exercir a Barcelona el 1972, i fins al 1974 no va arribar el nou titular, Jaume Camprodon. La Santa Seu, atenta a la problemàtica, va designar com a administrador de Girona el mateix Jubany.
L’ombra allargada de Carles
En les últimes designacions per a la mitra de Girona, ja sense les traves del poder civil, va ser important la determinació de Ricard M. Carles, cardenal arquebisbe de Barcelona. Ho va ser en el cas del bisbe Carles Soler Perdigó, mentre que Josep Àngel Saiz, bisbe de Terrassa i antic auxiliar de Carles, va fer-ho en la promoció de Pardo Artigas. Aleshores la candidatura de Sebastià Taltavull, auspiciada per altres prelats i grups, va perdre la partida davant l’ombra allargada del cardenal Ricard M. Carles. Això, però, no va impedir que Taltavull, poc després, fos nomenat bisbe auxiliar de Barcelona i ara ho sigui de Mallorca.
Els fidels no hi participen
El nou prelat serà algú que ja és bisbe o un altre capellà que pujarà en la jerarquia de la institució. Un sobrevingut. Podrà ser un bisbe auxiliar, un vicari general o episcopal d’una altra diòcesi. Abans hi haurà pressions a favor d’un candidat i d’un altre, i podran passar mesos. Una cosa és segura: en l’elecció del successor, la determinació final plourà de dalt i la participació dels catòlics de Girona no serà possible.
