LA INQUIETUD de novembre ens serveix per entrar al món. Les portes s’obren a terra, als camps llaurats, amb la pell aixecada, en carn viva, lluminosos de fred.
Els camps sorprenents, els llacs plans d’onades parades. Hi ha dotzenes d’horitzons domesticats, a cada costat de la carretera, emmarcats de verd pels marges, humanistes, matemàtics, abstractes. Llaurats, amplificats, perquè les ombres hi estirin els braços. Perquè hi passi el vapor de la fullaraca que algú crema sense flames, olorosa i espetegant, perquè el fum s’hi arrossegui com una boira prima i lleugera, canalitzada pels solcs. Perquè les fulles encartonades dels arbres hi vagin caient una a una, terroses, fent cèrcols i anant a omplir els solcs com llavors o cadàvers. Perquè els estols d’ocells s’obrin a l’aire com flors, perquè sobrevolin l’ombra dels seus pètals i baixin junts a trobar-se al camp. Les cueretes de frac gris s’hi passegen amb el cap dret, terratinents orgulloses, revisen els seus dominis fèrtils, els seus planters de cucs.
Patchwork de teules humides, planxes de terra negra, marró, vermella i morada, camps cosits els uns amb els altres, xocolata i taronja, mangra, maduixa, volcà, solcs orgànics de fang, carn i sang per trencar i airejar els camps, estovar-los, adobar-los, plantar-los, terra esberlada, gleva, fruita, fetge, argila, grumolls impol·luts, rocs desfalcats, emergits com pedres precioses, jardí de mates descol·locades, encara verdes i humides després del terratrèmol de tractor.
Camps de carn inflamada, flassades amb el dibuix superficial i exactes, paral·leles infinitesimals, com una cabellera pentinada, solcs que es van ajuntant i assecant amb el sol platejat, i al camp veí l’arada hi ha imprès solcs gruixuts i barroers, les venes hipertenses de la terra, pistes que de vegades es torcen com una serp i dibuixen un amfiteatre pla. El tractor ha sortit per un marge del camp, la rodera trenada continua pel camí compacte, ha deixat sots, s’hi han fet basses tremoloses i fosques.
De Tot Sants a Nadal, les set setmanes fosques de l’any. Es diu això, però és mentida, perquè aquestes setmanes, quan es fa de dia, el sol és llum pura, llum i res més que llum neutra i comunicativa, sense temperatures ni noses. Ara es desenterra l’exactitud, una escultura clàssica perduda dos mil cinc-cents anys i que representa el món. Ha plogut i algun camp ja comença a tenir una capa de verdet, però, als altres, els solcs de llana fan un abric per a l’hivern, un refugi, la fortalesa final de la terra, i els peus s’hi enfonsen amb avidesa.
