Canvi d'època
L’altre dia, a Figueres, en un dinar, un escriptor que admiro va plantejar a taula si no estàvem vivint un canvi d’època. Aquesta inquietud en un home deu anys més jove que jo em va tranquil·litzar, perquè a partir de certa edat és complicat saber si vius la decadència a dintre o a fora. A més, un escriptor és per definició un exiliat, i, a fora, l’aire sempre és més net. Com deia un polonès, els exiliats es pensen que s’han endut la pàtria enganxada a la sola.
Vivim un canvi d’època? Les crisis vírica, energètica, climàtica, institucional o nacional venen de crisis de l’esperit. Al cor de la cultura hi ha l’ensenyament i ja fa dècades que els mestres van perduts. La llengua, l’altre gran node, és una nosa per als nostres polítics, com ho és el país mateix. Valors fonamentals s’han menyspreat i ara la desorientació ens deixa a mercè dels elements, de la pura violència que iguala a la baixa i d’un campi qui pugui tan degradant que per sobreviure ja es fa molt difícil evitar la hipocresia. La caiguda del nostre Mur de Berlín va trigar trenta anys més, però som de ple en aquest desconcert on creixen populismes de tota mena i categoria, ajudats pel mirall deformador d’internet.
Només aquest any i en català han sortit dues traduccions noves de Stefan Zweig. L’any passat va publicar-se’n un llibre nou i un assaig fet aquí sobre l’autor, Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, d’Antoni Martí Monterde. El món d’ahir va per l’onzena edició. Busqueu cap més autor estranger mort fa tants anys tan ben tractat. I no és un fenomen exclusivament català.
Tot Zweig es resumeix al títol de la seva autobiografia. Com Gaziel, Pla, Marai i tants altres, va envernissar el passat i va voler personificar-lo a la manera de Mann, un altre exiliat –“on jo vaig, hi va la cultura alemanya"–. El problema és que un home sol no pot fer de pont. La resistència té un límit i la vanitat encara més. Els últims anys de Zweig són molt problemàtics, la confiança en l’humanisme il·lustrat va fer-lo incapaç, a ell, un jueu exiliat, d’implicar-se en la denúncia del nazisme. No va ser la temptació de l’equidistància, tan corrent en moments d’hipocresia i de por, ni la covardia de voler-se tancar a la torre de Montaigne en nom del pacifisme, que van donar-li la resistència per evitar pronunciar-se contra Hitler, sinó la fe cega en uns valors que els camps d’extermini acabarien de donar per morts i enterrats. Per a mi va ser veient fins a quin punt s’havia equivocat que Zweig va suïcidar-se. L’èxit dels seus llibres demostra la temptació permanent de negar una decadència: no funciona.
