29/04/2021

Canyet

2 min

GironaFa un parell de setmanes, els alcaldes de cinc municipis costaners del Baix Empordà van presentar un requeriment al PDU, el pla de la Generalitat que havia d'evitar la construcció de quinze mil habitatges a la Costa Brava. Entre altres coses, els alcaldes es queixaven que perden autonomia municipal.

Però vist el paper dels ajuntaments en la destrucció de la costa, no hi deu haver cap més solució que marcar-los de dalt. Una vegada, un regidor d'Urbanisme, un home amb consciència del paisatge, va confessar-me que sort en teníem que els primers metres de davant de mar depenguessin de Madrid: “Com més lluny és el poder, més segurs estan”, va dir-me. Les pressions directes són molt difícils d'esquivar. En un país sense poder l'anarquia està servida, i els ajuntaments són els primers a defensar disbarats grotescos com el xalet del Golfet.

Condueixo per la carretera de Tossa, la serp de mar arrapada a l'Ardenya. Els penya-segats han protegit aquest tros de paisatge, la carretera encara avui és una de les més boniques del món. Passo per sobre la punta d'en Bosc, fins fa poc hi havia una grua. La grua ha volat, el xalet ha quedat per sempre. A la banda de Tossa, a cala Giverola, el 1988 va fer-s'hi el complex Arena Resort. Ara un fons inversor l'ha comprat per reformar-lo i ampliar-lo.

Arribo a la urbanització Rosamar, a Canyet, la part costanera de Santa Cristina d'Aro. No només el nom, Rosamar, és espuri: entrant, una barca restaurada; a baix de tot, un monument daurat, La Sirenita.

M'hi esperen un grup de veïns. No volen sortir amb els noms. M'han insistit que els vingui a veure, tant sí com no volen ensenyar-me unes pistes de tennis abandonades a primera línia de mar. Són molts metres quadrats. “Estem astorats,” em diuen. “No ens ho esperàvem. El nou POUM de Santa Cristina preveu un hotel aquí, al punt més privilegiat i bonic de Canyet, just a primera línia. T'ho imagines, un hotel, aquí? Això és un cop de puny, tu saps quin impacte serà? Si tenen els pebrots de requalificar aquests terrenys i deixar fer-hi un hotel, per què no els tenen per projectar-hi una zona verda?”

És un paratge ple d'ocells, amb una platja petita entre un rocam meravellós. Em fixo en la urbanització. Cases sense concert, alguna encara fent-se, alguna d'abandonada, totes les persianes avall, un dia d'abril. “A Canyet hi ha uns quatre-cents propietaris –m'expliquen–, però que hi visquin tot l'any no passem de vint”.

I és així que un país va desmuntant-se. El paisatge, la llengua, la mateixa llibertat, tot forma part d'un mateix paquet.

stats