06/05/2021

Mas Codolar

2 min

La setmana passada plovia, però, entre ruixat i ruixat, vaig enfilar-me a l’Ardenya per fondre’m en la solitud dels suros i les roques, per caminar entre la boira que difuminava el bosc com si fumegés d’un incendi purificador, un incendi d’aigua, no de foc, i la muntanya flotés a l’abstracció del cel i l’Ardenya fos en si mateixa un planeta.

Entre el bosc pots seguir un rosari de masies abandonades, el mas Romaguer i Sant Benet del Bosc, el mas Codolar, Sant Baldiri, can Cabanyes de Montagut, totes amb els sostres enfonsats i les parets encara dretes, amb arbres, bardisses, ocells, dragons i sargantanes per masovers.

A Proses bàrbares (1911), Prudenci Bertrana batejava les masies solitàries com a “masies tràgiques”. Llavors encara s’explotaven, però ja eren tan decadents que Bertrana aconsellava no acostar-s’hi, encara més, trobava “que deurien aterrar-se totes les masies tràgiques; jo penso que no hi ha dret a gaudir-ne de la renda que produeixen; jo m’imagino que els diners guanyats per la pobrissalla que hi habita han d’embrutir les mans del que’ls recull.”

No va caldre enderrocar-les. Víctor Català va escriure els drames rurals que s’hi vivien i que acabarien comportant l’abandonament total durant el segle passat.

Rellegint ara Sant Feliu de la Costa Brava de Gaziel -molt oportunament reeditat per la Diputació de Girona-, m’hi trobo una història que no recordava, del mas Codolar, els murs del qual són al peu de la pista de terra, un casalot penjat de cara a mar, tot ell donant l’esquena al camí. Hi he passat mil cops per darrere.

Gaziel explica que el seu avi i el senyor Codolar eren molt amics. Rendistes, se n’havien anat a viure a Barcelona. Pel que fos, els amics van acabar renyint i, desencantats, se’n van tornar a Sant Feliu. Codolar va ser més radical i va retirar-se al seu mas perdut de l’Ardenya, on vivia sol amb els masovers.

Un dia, el masover va demanar-li que l’acompanyés al celler, que una bota perdia vi. Hi havia una bassa i el masover, que li feia llum, va dir a l’amo que s’ajupís a mirar d’on vessava. Quan l’amo es va agenollar per buscar la fuita, el masover, “d’un cop de destral, li xapà el cap com una magrana; després va robar-li el que duia a sobre o tenia al casal”.

Vaig mirar per un finestró del mas Codolar i només vaig veure la bardissa brillant d’aigua. La boira era tan espessa que el mar havia desaparegut. El mateix mar dels grecs, que van descobrir l’esperit tràgic, molt més propi del nostre país mediterrani del que ens agrada pensar, i no són un mal moment, aquests temps, per adonar-se’n.

stats