Banyoles/AmerTot i que Girona presenta una programació àmplia i suficientment variada al llarg de tot l’any, altres poblacions de les comarques també ens ofereixen espais, esdeveniments i propostes que es mereixen freqüentar. Aquest cap de setmana vam aprofitar per recórrer Banyoles, Amer i Llagostera, una tríada sens dubte molt ben posicionada a dins del mapa cultural que volíem lligar, cercant noves emocions i bones companyies.
Divendres, 11 de maig, a l’Ateneu de Banyoles actuava el jove però certificat pianista menorquí Marco Mezquida, que aquest any n'és l’artista resident. L’avinentesa encara ens proporcionarà més espectacles al llarg de l’any, tots força polifacètics. Aquesta vegada la col·laboració era amb la ballarina valenciana Sol Picó, amb una publicitat que prometia “dos animals escènics”. La veritat és que l’expectativa no s’ha malgirbat: la relació entre els dos artistes va funcionar a la perfecció, i ens van regalar un dels millors espectacles de l’any, estimulant, colpidor i complidor, i els espectadors no van dubtar a lliurar una sonora ovació al final.
L’entrega es titula 'Cita a cegues' i posa com a premissa una trobada primerenca concertada mitjançant les xarxes socials, cosa molt del segle XXI. Mezquida i Picó van entrar a la sala amb els ulls embenats, i van donar així el toc d’actualitat, humor i al·legoria que reclamen les creacions intel·ligents. La ballarina interactuava simbiòticament amb el cos del pianista i del mateix piano, entrellaçant-los i desprenent un erotisme a la vegada sensitiu i alliberador, reflex de com ha de ser el mateix procés artístic i el corresponent impuls estètic. Mentrestant, el músic mantenia una pulsació alta sobre les tecles, intercanviant del jazz al minimalisme i a l’experimentació, amb una naturalitat desarmant. Al final, tots dos van ballar ‘La vie en rose’, amb signes d’optimisme. No són senzillament ‘portents interpretatius’, són dos prodigis de sensibilitat i elegància. Per això desitgem sincerament que l’obra continuï tenint vida més enllà d’aquest magnífic debut.
I potser els duets estan de moda, perquè diumenge, dia 13, al Casal del Monestir d’Amer vam trobar-ne el de l’empordanesa Rusó Sala amb la sarda Caterinangela Fadda. En aquest cas la dupla era exclusivament musical i amb una temàtica que flotava entre la feminitat i el mar, territori de sirenes. Un viatge poliglota, entre cançons originals i algunes apropiacions, començant amb els ‘ulls negres’ del llegat sefardita, creuant diferent escales del Mediterrani fins a arribar a la ‘nueva trova’ cubana (‘Mujeres’, de Sílvio Rodríguez) o a la irrenunciable crònica de la fusió zenital entre ‘Alfonsina y el Mar’.
Rusó Sala ja va cap al seu quart llarga durada (que ja està gravat, però està pendent de publicació), del qual ens va oferir alguns avançaments. Amb el temps, s’evidencia que la cantautora –i d’alguna manera també etnomusicòloga– de Roses evoluciona del folk més tradicional i d’arrel fins a certs implants melòdics que potser resulten més accessibles a un públic més dilatat, però sense perdre l’essència serena i diàfana, d’aigües tranquil·les i escates de sal. És aquí que la guitarrista Fadda entra a plaer, ja que els seus reeixits arranjaments i solos exploratoris obren finestres de llum càlida a les cançons. El directe es manté, tot i així, basat en la força de l’expressivitat segura però intimista de la cantant rosinca, les seves delicades modulacions vocals i els encertats puntillismes de la guitarra. No cal res més.
El concert formava part del cicle Sona Amer, que va per la segona temporada i aconsegueix una programació de notable qualitat, i al qual el públic local està reaccionant molt positivament. Curiosament, Rusó Sala ja havia estat dissabte a la primera edició d’un prometedor festival portat a terme a Llagostera i que va constituir un gran èxit, malgrat alguns problemes causats per la pluja. Es tracta de l’Espurnes, que s'ajunta així a l’Era per sostenir aquesta població del Gironès en la geografia musical de les comarques. Entre d’altres, també van participar Mazoni, Paula Grande, David Mauricio i Sotrac, que van ser els promotors de l’esdeveniment, a part de la revista musical 'La Tornada'. Aquí, el tàndem era de caire organitzatiu, però el resultat és equivalent: ajuntant il·lusions i esforços avancem plegats cap a millors horitzons. I és més dolç el gust del viatge.
