DE JOVE M’ESVERAVA SENTIR dir a la gent gran que no val la pena llegir el diari perquè tot són mentides, i que no val la pena votar perquè tots són iguals. Ho trobava frívol, però de jove se solen confondre les parts més profundes de la saviesa humana amb la frivolitat.
Jo aniré a votar diumenge, però cada cop tinc més respecte pels que no ho faran, i em pregunto si la importància real de les eleccions no es troba precisament en la participació. Aquests dies, la preocupació gran i la conversa més corrent sobre les eleccions era si t’havia tocat formar part d’una taula. Si l’altra persona et deia que no, hi comparties un sospir d’alleujament sincer. Votar s’ha tornat a identificar amb l’opressió. T’ho vestiran com a participació democràtica, però és l’altra cara de l’1-O: l’Estat disposa del teu cos, que en relació a les urnes té dret a sotmetre tant als cops de porra com al risc viral.
L’altra preocupació era qui votar. El desemparament ha arribat a les cotes més altes. Ni jo mateix a hores d’ara sé qui caram votar. La persona és l’últim reducte de la imprevisibilitat, o sigui de la llibertat, i per això els catalans som tan presidencialistes. Però ens han retirat de la circulació els líders de tots els partits, tots, i, doncs, mana la màquina, que iguala a la baixa, amb el feixisme a l’avantguarda. Conscients que gestionaran sense haver de passar comptes i, doncs, que és força igual què prometin, els polítics amb prou feines han proposat res sobre els dos grans perills del moment, que són la degradació democràtica i què es farà respecte de l’epidèmia. Al contrari, els candidats miren d’habituar-nos al fatalisme, com fan tots els autoritarismes.
Implicar-se en política és molt noble, és interessar-se per la part comunitària de la nostra espècie, pel que ens ajunta i, doncs, ens fa conscients de la nostra humanitat, i per tant responsables; desmaquinitza. A què assenteixes, però, anant a votar diumenge, què legitimes? No deu ser que votes com a mal menor? I això, no és la manera dolenta d’anar per la vida?
Diumenge em posaré mitja dotzena de mascaretes, pel virus i per tot, i aniré a votar. Però volia deixar escrit això, i també que el mateix fet d’escriure sobre política i plantar-ho a davant del nas del lector potser me l’hauria de replantejar, i dedicar-me al meu hort, per bé que l’hort també és una qüestió essencialment política, que demana arrencar-ne la mala herba del cinisme i fertilitzar-lo periòdicament, si no es vol deixar morir, que és el que acaba passant cada vegada que se l’abandona.
