Un amic meu vivia a Sant Martí d’Empúries i quan venien les vacances una barca el recollia a la platja per portar-lo a un hotel a l’altra banda del golf de Roses, on passava uns dies. Sempre vaig pensar que això eren unes grans vacances, sense vagues, ni aeroports, ni venjances de Moctezuma. Els últims anys he fet un viatge que, si bé no és tan descansat com les vacances del meu amic, és el millor de la meva vida. He visitat les 200 esglésies romàniques de l’Empordà. Aquest viatge m’ha permès molts dies de tornar a dinar a casa, que és a Sant Miquel de Fluvià, i que, per cert, és l’únic municipi fundat en tot l’Empordà pel fascinant abat Oliba.
Jo pensava que sobre el Romànic a l’Empordà estava tot dit, però caminant fins a Vila-robau, a tocar de casa meva, vaig descobrir unes pintures romàniques en un estat deplorable. Suposava que un descobriment així remouria a tothom. Ho vaig comunicar a l’Ajuntament i vaig aconseguir ser poc menys que engegat, el bisbe va passar de mi, l’encarregada d’obres del bisbat i l’arquitecte de la Diputació s’hi van interessar molt, però tampoc. A Cultura de la Generalitat, tant el conseller com el director de Patrimoni ho han sabut, diversos diaris també, i... d’això ja fa tres anys, i després de comunicar-ho a tot arreu no he aconseguit que ningú hagi fet res per recuperar aquest tresor, que continua caient de manera clamorosa i culpable.
Entre tots farien que perdessis les ganes de buscar tresors si entre tots no haguessin aconseguit fer-te tan dur, pesat i recalcitrant. El país va venent paelles congelades i prostitució mentre ens queixem del baix nivell del turisme. Ens hem de queixar del baix nivell del turisme o del nostre? Just aquests dies he publicat a la 'Revista de Catalunya' el descobriment de la façana antiga de Sant Pere de Roda amb el company Max Pérez, o sigui, que tampoc és que els llocs més coneguts siguin gaire coneguts. L’antiga façana de Sant Pere de Roda era adossada a l’absis i simplement ningú no s’hi havia fixat, i hem hagut de passar el nostre suplici particular. En algun lloc ens han arribat a dir que això no era una investigació sobre fonts primàries. ¿Hi ha res més primari que veure una paret i entendre-la? Però sempre es pot anar a una altra banda, es publica i ja està fet.
Hem de fer memòria. El tímid redescobriment del nostre Romànic correspon a la nostra renaixença com a país. El nostre millor art havia caigut en l’oblit fins que uns monstres com Puig i Cadafalch i també Domènech i Montaner el reivindiquen. L’oblit durant la dictadura és manifestament culpable, ja que el que intenta és anorrear-nos com a poble, i en part s’ha aconseguit. Hem oblidat el millor de nosaltres. La pràctica totalitat del nostre Romànic està tancat i poc menys que oblidat.
He parlat de l’Empordà, però el mateix es pot aplicar a quasi tot el país. Com a mínim a aquesta banda de frontera. A la banda nord els grans monuments estan oberts unes hores concretes i en els menors es pot anar a l’Ajuntament i et deixen la clau quan t’identifiquen. Tenir tancat sistemàticament el nostre millor art és simplement suïcida, i el que és pitjor, estúpid. A partir del segle X va haver-hi un país devastat que va fer una cultura extraordinària en dues generacions. Sense figures extraordinàries com la de l’abat Oliba mai s’hauria construït un país, i ara és impossible que fem un país nou oblidant el millor de la nostra cultura.
¿Sabeu que no tenim cap guia de butxaca general del nostre Romànic? ¿Sabeu que el trànsit fins al Romànic, que és tan fàcil de comprendre aquí, no es fàcil de comprendre quasi enlloc més? Només al municipi de la Jonquera, que ara és un model de tràfic, prostitució i contraban, hi ha, a part d’una pila de temples romànics, el trofeu dels Pirineus de Pompeu, un temple de Cèsar al damunt de Santa Maria de Panissars, tot en un estat deplorable, i davant les roderes profundes dels carros romans, uns cartells que ens indiquen Via Augusta, Via Domitia, camí de Santiago... En tot Finlàndia no hi ha la meitat de la història que hi ha en aquests 200 metres quadrats. Ajudem-nos! Obrim el Romànic. Si sabem qui som podrem aportar un món com vam fer en temps de l’abat Oliba i Ermessenda de Carcassona, que ens van ensenyar com se surt de la misèria i es construeix un país.
