El desig de ser ramat
GironaÉrem a Das, aquest estiu, en un restaurant, asseguts per sopar, després d’un festival de cultura. Érem músics, escriptors, actors i editors, i va venir la cambrera, una noia molt jove, i va cantar-nos el menú en castellà. Tota la taula va contestar en català menys un de nosaltres, que es va passar al castellà i que després, quan la cambrera va ser fora, va justificar-se dient que havia contestat a la cambrera en espanyol “per educació.”
Vaig deixar córrer que estava tractant-nos de maleducats als altres, però vaig comentar-li que amb aquesta actitud ens desprotegia: si fer servir el català és maleducat, d’aquí dos dies ens trencaran la cara per voler parlar-lo.
Les lleis que discriminen per activa i per passiva el català busquen exactament això: tornar-lo prescindible. Un idioma prescindible és una nosa i una nosa és una imposició sempre. Llavors ja només han de venir els ciutadans de torn a denunciar la imposició. Amb quin gust ens traiem les noses de sobre!
Un dels episodis més llastimosos de la història sencera del català va ser quan els presos polítics van avenir-se a declarar en castellà al judici. Per mi va ser com veure televisat el final d’un idioma: ja no servia ni per defensar una causa perduda.
Però els moments de decadència han sigut sempre moments d’irresponsabilitat. Vam perdre la independència el dia que vam desresponsabilitzar-nos de l’idioma. Perduda la independència, vam perdre també la possibilitat de salvar la llengua. Cultura, llengua i llibertat són la mateixa cosa, fixem-nos com cada dia les administracions es van tornant més i més autoritàries.
La deixadesa amb la llengua ve de tan lluny com Pujol o més, però la situació real s’ha anat amagant per no descobrir la desgràcia fins que no fos massa tard. Tot és un joc d’hipocresies: ara protestem perquè l’Estat imposa a les nostres biblioteques comprar la meitat d’una partida de llibres en castellà, quan sense la imposició això es fa lliurement.
Em costa culpar-ne del tot els polítics. La seva irresponsabilitat té el nostre consentiment i ens representa. Les manifestacions milionàries d’independentistes, les marxes, el mateix 1 d’Octubre, vistos ara, semblen un fruit de la mateixa frivolitat que critiquem als nostres polítics. Pot ser que la majoria de manifestants haguessin sortit al carrer sense saber què volien. Pot ser que les grans manifestacions fossin el desig de ser un ramat i, doncs, d’acabar allà on som ara. Segur que aquell senyor que trobava maleducat parlar en català a la cambrera no se n’havia perdut ni una, de manifestació.
