20/01/2022

Enterrament

2 min

Diumenge passat no l’altre, se’m va morir l’àvia Lola, la baba, el mateix dia que feia 101 anys. A l’ofici, el capellà va dir des de l’altar que havia envejat aquella dona que durant tants anys els guixolencs van veure asseguda a darrere una finestra, quan passejaven per davant de mar. Tots els presents al monestir hauríem firmat per una vida llarga com la seva i en les mateixes condicions, i per una mort igual de pacífica i amb el cap clar fins a l’últim moment, a casa seva i acompanyada per les seves filles, jubilades, que van tenir-ne cura durant la vellesa tan prolongada.

Un avantatge de viure tant de temps és la discreció inevitable dels últims anys, el fet que hi haurà més dies per repartir-hi les passions i intensitats de la vida, de manera que fatalment deixaràs un record serè que potser confondrà la causa i l’efecte. ¿La longevitat va venir d’un caràcter tranquil i pacient, o va ser la longevitat, que va donar-l’hi? ¿La meva àvia era com el còdol de riu de muntanya arrodonit, lluminós i quiet que semblava, mentre l’aigua lliscava baixant entorn seu carregada d’esperits i tempestes?

La baba Lola explicava que la seva sogra, la baba Quimeta, que havia passat els seus últims anys asseguda com ella a davant de la finestra mirant a mar, just al mateix lloc, els dies abans de morir-se havia vist un home que la venia a veure i la saludava des del carrer, un jove vestit com es vestien els joves festejadors de la seva època. M’explica ara la meva tia que, uns dies abans de morir-se, la baba Lola va dir que veia des de la finestra un avió aterrat a la sorra de la badia.

Serien maneres discretes d’anar-se’n, i acompanyades: algú de l’altre món les venia a buscar. L’àvia Lola va poder demanar que, aprofitant l’enterrament, traslladessin les despulles dels seus pares, del nínxol que ocupaven, al panteó que el seu marit, l’avi Josep, va comprar per a la família Isern, i on hi ha també enterrats els meus, de pares. Els enterramorts van baixar el taüt amb l’àvia a dintre. Els familiars ens ho miràvem al peu dels xiprers. Alguns vam treure un moment el nas al forat, allà baix hi havia els nostres orígens, les nostres portes d’entrada al món, i també la sortida. “Podran jugar a cartes,” va comentar la meva tia. Els enterramorts van tornar a posar la làpida de marbre fosc, tan pesada que no va caldre segellar-la amb ciment, cosa que va donar-me una certa tranquil·litat perquè vaig pensar que, donat el cas, des de sota, entre tots i amb una mica d’esforç, encara la podrien moure.

stats