LITERATURA

L’espera dels fills bastards del rei

A la presentació de la novel·la Sang blava (Editorial Fahrenheit 451) de Josep Pastells, que va tenir lloc dilluns a la Llibreria 22 de Girona, hi havia entre el públic un cambrer de la Bisbal que va acabar competint amb l’autor a l’hora de firmar exemplars del llibre. A la cafeteria El Drac tothom coneix Albert Solà com el Monarca, perquè protagonitza un interminable litigi judicial per intentar demostrar que és un fill bord de Joan Carles I, rei emèrit d’Espanya. El que identifica Solà amb Miklós Kossuth, el protagonista de l’obra guanyadora del flamant Premi Empordà de novel·la, concedit precisament a la Bisbal, és l’estèril però tossuda lluita per un reconeixement que no arriba mai.

El cambrer bisbalenc admet que té poc a veure amb la biografia del bastard de la ficció: un periodista hongarès homosexual al caire de la misèria. Pastells contempla amb curiositat la identificació de Solà (que ja ha comprat més d’una vintena de llibres per repartir entre les seves amistats) i explica que la novel·la “és plena de personatges menyspreables que componen un microcosmos ple de baixeses”. Tot i això, afegeix, “el to és agredolç i Miklós no deixa de rebel·lar-se contra les derrotes de la vida”. L’autor reconeix que “mai havia dut tant a l’extrem una història d’amor obsessiu, mai havia descrit amb tanta atenció les patètiques circumvolucions d’un pesat que sovint es fa fàstic a ell mateix”.

L’escriptor i periodista Xevi Sala, que va presentar el llibre, va explicar que aquesta obra “divertida i amarga” li permet establir punts de contacte amb la literatura de Sartre, Monzó, Murakami o Woody Allen, passant també per autors nostrats com Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès o Mar Bosch. “Però, ¿aquesta és la història d’un fill bord a la recerca de reconeixement? ¿O és en realitat una història d’amor?”, es pregunta Sala. Pastells indica que la sang blava del títol “pot ser també una metàfora de la nostra societat, plena de pautes ridícules, de convencions absurdes, de situacions desesperades que conflueixen en la certesa d’esperar canvis que no arribaran mai”.

Més continguts de