L’‘esquena’ que va deixar una vida còmoda per anar a defensar la pàtria que portava al cor

Armen Knyazyan es va casar molt jove i amb divuit anys se’n va anar d’Armènia amb la seva dona, Lusine Hakobyan, cap a Alemanya, on va començar a treballar de cambrer. Ara fa vint anys es va traslladar a Lloret de Mar, amb la dona i els tres fills. Allà va continuar treballant de cambrer i al cap d’uns anys va obrir el seu propi restaurant, amb el mateix nom que tenia abans que ell el llogués, Giorgio, un restaurant italià. Després en va obrir un altre a Lloret, el Xaloc, i un tercer a Barcelona, també anomenat Giorgio.

Knyazyan no va fer el servei militar i sempre es va sentir en deute amb el seu país. En la Guerra dels Quatre Dies, l’abril del 2016, justament era a Armènia quan va esclatar, el dia de l’aniversari de la seva dona, i se n’hi va anar de seguida. En aquesta ocasió també: el mateix 27 de setembre, a les dotze del migdia, ja era dalt d’un avió volant cap a Armènia. “Era un patriota però no ho va fer només per patriotisme, el que el va moure les dues vegades va ser anar a ajudar les persones que vivien a l’Artsakh, més que a defensar el territori”, explica la seva filla Marianna. “No és perquè fos el meu pare, però era una persona extraordinària i generosa. Tenia una presència molt gran i tots volíem que estigués orgullós de nosaltres. Si estava feliç, tots ho estàvem; si estava preocupat, també ho estàvem tots. El buit que ha deixat és molt gran”, afegeix.

“Era el que a Armènia en diem un tikunk, és a dir, una esquena, una persona amb qui molta gent hi pot comptar. I era així: molta gent d’aquí hi comptava si els calia ajuda i això els feia estar tranquils. I no només en relació amb els armenis, sinó també amb els catalans”, diu la seva filla.

En el mateix atac també va morir Alexander Harutyunyan, gran amic de Knyazyan, que anava en un altre vehicle davant seu. Avui les restes d’Armen Knyazyan, que va morir als 46 anys i ha deixat la dona i tres fills d’edat adulta, reposen al cementiri modernista de Lloret sota una terra que es va portar expressament d’Armènia. Allà el van enterrar el 17 d’octubre en una cerimònia multitudinària amb la presència d’uns 400 armenis vinguts de tot Europa, a més d’un bon grup de catalans que el coneixien, perquè era un home molt arrelat a la població. La cerimònia per acomiadar el soldat caigut va ser oficiada per dos sacerdots cristians apostòlics, amb cants i sermons armenis.

El + vist

El + comentat