CELOBERT

L’estanquera

ÉS UN ESTANC PETIT de tota la vida, podria tenir cinc-cents anys. Tan petit que la cua surt al carrer. Alguns clients deixen el cotxe encavalcat a la vorera i entren amb un salt a comprar droga. Avui està ple i espero torn. Has de tenir paciència. Sabent que una personalitat addictiva fàcilment torna a enganxar-se, fa temps que l’Estat va ajuntar el tabac amb el joc. Aquí dintre s’hi juga i s’hi compra tabac. Costa de creure, però està prohibit fumar-hi.

Així i tot, la dependenta té la veu ronca dels fumadors. S’agraeix, com s’agraeix el sobrepès d’un cuiner del McDonald’s o el baf d’alcohòlic d’un bàrman. El pare d’aquesta noia també tenia la veu ronca. Fa temps que no el veig.

La cua no avança. La dependenta comprova les apostes dels clients a la màquina d’atzar i va repetint: “Aquest, res”, “aquest, res”, “aquest, res”. Si toca cap engruna, el jugador s’ho torna a polir fins que queda altre cop escurat.

La cua es torna a aturar quan la dependenta pregunta a un matrimoni com es troba la dona. Ella no contesta, però de darrere seu treu el cap el marit, baix, calb i acabat, que amb un fil de veu li contesta: “Si vols t’ho explicaré jo, com em trobo... Estic a les últimes”. És l’efecte que fa. “Estic a les últimes”, torna a dir, com un comiat, aquí us ho deixo: “A les últimes”. L’estanquera mira per sobre l’espatlla de l’home els que fem cua, fa un somriure de circumstàncies i contesta: “Això no ho digui mai. Ja veurà com es millorarà, poc a poquet. A poc a poquet, home. A poc a poquet...”

“A poc a poquet”, va repetint. Demano uns purets La Paz i, quan surto, em cau a sobre aquest final d’estiu. Serà el primer cop en molts anys que no he escrit un article sobre la Diada. L’any passat vaig dir que la repressió funcionava. Puc afegir-hi res? Que la rendició comença a passar factura? L’estanquera li deia al pobre home: “Poc a poquet”. Ara sabem que els catalans érem més febles que no se’ns deia. Que fins i tot en els millors moments hem anat a rebuf d’Espanya. La impressió d’estafa s’ha anat estenent. Els mateixos que van animar a la lluita ara competeixen per desenganyar-nos. Ens haureu de votar, diuen, no us deixarem alternativa. Mengeu-vos la repressió, la humiliació... Que vau ser vosaltres, que ens hi vau abocar.

“Es millorarà, a poc a poquet...”, deia l’estanquera. “A poc a poquet...”, però ell, ella i la cua sencera sabíem que no el tornaríem a veure, i l’home ha abaixat els ulls, desemparat, ple de vergonya, com si fos culpa seva, per fumador, com si la desgràcia impliqués una culpa que ella mateixa no redimirà.

Més continguts de

El + vist

El + comentat