L’estany, un espai singular indissociable de l’orgull banyolí

Banyoles“Tothom es creu que el seu és el millor poble del món. Els de Banyoles també ens ho pensem, naturalment. Però en aquest cas hi ha una diferència remarcable: Banyoles és el millor poble del món”. Aquestes paraules de l’escriptor Jaume Farriol a la introducció de Banyoles vora el llac (1966) tenen un to humorístic, però també mostren l’orgull banyolí, força estès entre els gairebé 20.000 habitants de la vila. Ara bé, malgrat el dinamisme cultural i la riquesa del patrimoni històric i arquitectònic, aquest orgull es rebaixaria força si no existís l’estany.

“Banyoles és sinònim de qualitat de vida: per situació geogràfica, per estructura de ciutat i, sobretot, per l’estany”, diu la periodista Carme Coll. Als seus ulls, aquesta massa d’aigua amb forma de vuit representa “la desconnexió, la salut, l’aire lliure”. “Cada dia és diferent: núvols, hores blaves, postes de sol, pluja, vent... És un lloc ideal per passejar, caminar, córrer, badar... Un luxe”, explica. La delineant Loles Caparrós opina el mateix i veu l’estany com “un gran espai de relax”. Gairebé cada dia hi fa la volta -6.280 metres- caminant. Ho considera una teràpia molt recomanable. “A l’estiu m’hi banyo i hi prenc el sol. És fantàstic, n’estic enamorada”, afirma.

No és l’única. Conrad Fargas, un olotí que viu a Banyoles des de fa 45 anys i va ser gerent del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, concep l’estany com l’eix vertebrador de la vida banyolina: “És el símbol de la ciutat en tots els àmbits: social, cultural, d’esbarjo i esportiu. Passejar-hi és un acte social i una font de salut. Contemplar les aigües sempre canviants és un privilegi”. Tot i ser un espai protegit, l’estany disposa de tres zones de bany delimitades: la Caseta de Fusta, els Banys Vells i les instal·lacions del Club Natació Banyoles, que compta amb 10.000 socis. “Abans dels Jocs Olímpics del 1992 la ciutat estava una mica d’esquena a l’estany, però des de llavors hi està totalment de cara”, destaca Miquel Noguer, alcalde de Banyoles. La majoria dels visitants ho són atrets per l’estany, però no n’hi ha gaires que es quedin a dormir a la ciutat, que disposa de 200 places hoteleres. L’Oficina de Turisme de l’Estany va rebre l’any passat 6.533 consultes i la barca de passeig Tirona va dur 30.000 persones. “I això que molts dies no surt perquè hi ha proves esportives”, explica Noguer en referència al fet que Banyoles s’ha convertit en un espai de referència per a remers, piragüistes, ciclistes i triatletes de tot el món. Cada any s’hi fan unes 50 competicions que arrosseguen 50.000 visitants entre esportistes i acompanyants. “De vegades hem descartat fer-hi alguna prova per no trencar l’equilibri actual”, apunta l’alcalde.

Un espai que atura el temps

“L’estany és un punt de trobada, sempre hi ha gent”, constata la periodista Anna Estanyol. Segons ella: “L’estany encisa banyolines i visitants. Molts artistes i fotògrafs s’hi han sentit captivats i l’han retratat amb la seva diversitat de colors i de paisatges al llarg de l’any”. És el cas del fotògraf Pere Duran, que sovint se sent estimulat per l’estany i les seves llums. “És un espai que atura el temps i permet evadir-se de la realitat diària. Molts banyolins hi tenim una relació particular. Uns hi fan esport a dins i a fora de l’aigua, altres hi fan la volta a peu com una necessitat vital i altres el consideren un espai per intimar amb la parella. Molta gent, quan estrena un cotxe, fa la volta a l’estany amb la família; és com un ritual”, comenta.

Energia i satisfacció

“A l’estiu, sempre que puc hi nedo. Les aigües són tranquil·les i tèbies, m’omplen d’energia”, explica el mecànic David Moreno. Si no fos per la falta de temps i les lesions, el sondista Santi Corominas, especialista en perforació del subsol, correria més per l’estany. “Al món hi ha llocs molt bonics, però això és insuperable”, exclama mentre passeja pel Parc de la Draga en companyia dels seus dos fills. “Aquí s’hi practiquen molts esports aquàtics, és un lloc d’esbarjo per a molta gent”, diu en Pau. “Jo hi faig piragüisme. M’agrada estar dins de l’aigua, et fa sentir diferent”, afegeix l’Ona.

Julián Miranda, escriptor i pedagog, viu a pocs metres de l’estany i pot passar-se hores contemplant-lo. “M’ajuda a escriure. Les històries que coneix són font d’inspiració”, remarca abans de descriure’l: “És estilitzat, de cintura estreta i tors poderós. Encara que sigui superficial, no és frívol, sinó serè. És reservat, no deixa veure les intimitats. S’alia amb la cendra per amagar secrets. És calmat i alhora misteriós. De tant en tant s’encrespa sacsejat pel vent. Encara que de vegades es torni inquietant, necessito tenir-lo a prop”.

Una fixació molt banyolina

Miquel Molina, capità de la marina mercant jubilat, va una mica més enllà i diu: “Moltes vegades, tot passejant per la vora, m’he reconciliat amb el món i amb mi mateix. L’estany és el meu psicòleg, el meu confessor i el meu germà gran”. L’escriptor J.N. Santaeulàlia admet que els banyolins hi tenen una fixació, amb l’estany: “Quan en parlem som exagerats i hiperbòlics. Com un avi amb el net, ens cauen les babaies quan descrivim els seus canvis de colors. A l’estany li trobem totes les gràcies i, ridículament, ens sembla l’aigua més bonica del món. No parem de fer-li fotos, penjar-les al Twitter o al Facebook, pintar aquarel·les, escriure haikus... Tot plegat, del tot desmesurat. Ara, per desgràcia, el tenim força malalt. Ha sigut atacat per uns virus alats que s’anomenen gavinots. No tornarem a ser feliços fins que aquesta mena de rates alades se’n tornin cap al mar. El problema és que els gavinots són com nosaltres i també s’han enamorat de l’estany. Què hi farem”.