Història
Comarques Gironines 17/11/2021

El dia que Fabià Estapé, candidat oficial del franquisme, fou derrotat a les urnes

Es compleixen 50 anys de la pèrdua, contra tot pronòstic, de la plaça de procurador a Corts

4 min
Fabià Estapé, un home llest, extravertit i amb dialèctica àcida.

GironaEl setembre del 1971, ara ha fet cinquanta anys, Fabià Estapé, catedràtic de política econòmica a la Universitat de Barcelona i comissari adjunt del Pla de Desenvolupament del govern de Franco, va protagonitzar una derrota inesperada quan aspirava a convertir-se en procurador a Corts de representació familiar, a la demarcació de Girona. En aquelles eleccions, dirigides des del Govern Civil i amb el suport partidista de l’aparell del Movimiento, la candidatura oficial no va ser la guanyadora per un cúmul d’errors.

Nascut a Portbou el 1923, Fabià Estapé era un home llest, extravertit i amb dialèctica àcida. Al llarg de la vida va protagonitzar papers “de tots colors”, i el de col·laborador del franquisme no se li pot negar. Després es va apuntar a Comissions Obreres i a tot el que fes falta, i fins i tot va excusar-se d’haver estat una de les persones que “van treballar per sostenir aquella infàmia que va durar tants anys”, és a dir, la dictadura de Franco.

El gener del 1971 havia estat nomenat comissari adjunt del Pla de Desenvolupament Econòmic i Social, que dirigia el ministre Laureano López Rodó, i aquest havia pensat que, si Estapé era parlamentari, podria defensar globalment el 3r Pla de Desenvolupament amb la dialèctica necessària per plantar cara als oponents. L’oportunitat d’accedir a les Corts franquistes li arribà el setembre del mateix any. “Com que era de Portbou, em va semblar simpàtic i m’hi vaig presentar”, deia Estapé. El va fer presentar el ministre de l’Opus al qual servia.

Error del governador  

A Girona, el governador civil era Victorino Anguera Sansó (Palma, 1933 - Madrid, 2010), inspector de treball, que va fer-se notar per una gestió triomfalista i disposada a passar per damunt de tots els gironins, com un nou virrei. Però, a l’hora de les eleccions, va cometre una equivocació greu: permetre la polarització de la lluita dels aspirants, encara que formalment cada candidat es presentava individualment. Hi hagué, de fet, dues candidatures: l’oficial, representada per Estapé i Julián Arenas Cárdenas (Almadén, 1919 - Barcelona, 2019), enginyer en cap del districte forestal, i la conformada per l’advocat Joan Botanch Dausà (Cassà de la Selva, 1923 - Girona, 2017) i Maurici Duran Garcia (Camós, 1927 - Salt, 1998), pagès i autor d’emissions radiofòniques dedicades al camp, els quals adoptaren un caire d’independents i reberen el suport del sector opositor a les maneres de fer del governador i el que representava.

Val a dir que la prepotència d’Estapé sumà també en contra seva. Feia la impressió que, abans de començar, ja havia guanyat la partida. La campanya, mal organitzada, va notar-se en el repartiment de la propaganda, el nomenament d’apoderats i la no concurrència del candidat en actes programats en diverses poblacions. Realment havia començat amb mal peu, ja que el fill de Portbou va presentar els papers fora de termini i un currículum excessivament llarg i triomfal, que generà rebuig en comptes d’adhesió.

La jornada electoral va ser normal, però fins a última hora de l’escrutini es va intentar manipular el resultat de les urnes. Per això el diari del Movimiento, l’endemà, només va oferir resultats provisionals: “A las tres de la madrugada, a falta de tres localidades [no deia quines], los señores Botanch y Durán marchan en cabeza”. El recompte final, però, va oferir uns números prou diferenciats per impedir trucar-los: Botanch, 62.969 vots; Duran, 59.355; Estapé, 57.665, i Arenas, 55.642. El percentatge de participació havia sigut del 54,46%.

Així, la nit de l’escrutini Estapé va patir una gran decepció i reaccionà amb dolor, ira, amargor i ganes d’oblidar la terra natal –ja n’era fora feia molts anys–, que li havia negat la investidura parlamentària. No se’n sabia avenir, que els gironins li haguessin girat l’esquena i que el favor oficial no hagués pogut fer-hi res. Sempre va guardar mal record de l’episodi. Deia que allò havia sigut “una bestiesa” i que, si l’evocava, la seva imatge podia quedar “més devaluada que la pesseta l’any 1967”.

Repulsa al règim

En l’explicació enviada pel Govern Civil a Madrid es va justificar la “derrota” tirant pilotes fora, amb al·lusions als temporals de pluja i les inundacions que s’havien enregistrat uns dies abans de la consulta electoral, a la manca d’un pla harmònic i coordinat per part dels candidats, a la demostració de força estatal d’Estapé, a la polarització de les forces polítiques i a la falta d’entesa entre els candidats oficials. Pel que fa al primer aspecte, s’indicava que, en el subconscient provincial, existia un sentiment de repulsa cap a una administració que no la protegia prou contra els aiguats periòdics, i s’afegia que “mentre duri aquesta impressió no pot esperar-se un càlid favor popular a qualsevol manifestació oficial o semioficial”. 

Un full clandestí repartit ben aviat va celebrar, en canvi, l’èxit de la jornada: “Hem guanyat! A les comarques gironines, el poble ha fet servir la farsa de les eleccions per rebel·lar-se contra en Victorino”.

Tot i el fracàs electoral a Girona, López Rodó va intentar que Estapé arribés a les Corts a través de la designació directa de Franco. Aquest nomenament es donava per fet el gener del 1972, però les maniobres d’altres personatges poderosos impediren que la proposta tirés endavant. A Estapé, d’altra banda, la situació se li complicà, ja que el seu estat de salut va recomanar que passés un tractament “amagat” a Ginebra i una temporada de descans a Barcelona. Finalment, les excentricitats que va cometre i que indignaren Carrero Blanco van determinar que López Rodó el cessés del càrrec, el juny del 1972, després d’agrair-li els serveis prestats. 

stats