La falta d’inversió pública deixa els museus sota mínims

Girona“Des de la crisi econòmica del 2008 les inversions públiques en museus segueixen estancades i la millora és mínima en aquest sector”, lamenta Carme Clusellas, directora del Museu d’Art de Girona. Aquesta reivindicació és àmpliament compartida per tots els professionals que treballen en els principals museus de les comarques gironines, i s’estén també per tot Catalunya. I és que la majoria de museus lluiten diàriament per treure el màxim rèdit possible a un pressupost ajustadíssim que limita la seva acció com a espais fonamentals de difusió de patrimoni artístic i històric.

Cada museu té la seva pròpia idiosincràsia i depèn d’institucions diferents, però tots coincideixen en denunciar la falta de pressupost i d’ajudes públiques a la cultura. En el cas del Museu d’Art de Girona, la seva directora reconeix que “es fa molt difícil treballar sense els diners necessaris i amb un equip tan reduït de professionals”. Aquesta manca de recursos econòmics i humans provoca, per exemple, que el museu no pugui adaptar les seves instal·lacions, situades en l’edifici històric de l’antic Palau Episcopal, a les noves necessitats actuals. Malgrat això, Clusellas es mostra satisfeta perquè el museu segueix treballant per millorar les exposicions permanents, que reuneixen art procedent de les comarques gironines del romànic fins a l’actualitat, i oferir exhibicions itinerants de primer nivell per satisfer les demandes del públic, que cada vegada és més exigent.

El Museu de l’Empordà, que gaudeix d’una important col·lecció d’arqueologia i art relacionat amb la comarca, es troba en una situació semblant. El seu director, Eduard Bech, tot i que agraeix el suport que rep per part del govern municipal de Figueres, reconeix que “les partides econòmiques no són suficient per satisfer les possibilitats potentíssimes del museu, també limitades per la carència de personal”. Això obliga a reduir el nombre d’exposicions del centre i a buscar capital privat o estranger, sempre difícil d’aconseguir.

Externalitzar serveis

Davant la insuficiència de les ajudes públiques i les limitacions de personal, la majoria de museus es veuen obligats a externalitzar molts dels seus serveis, com l’àrea educativa o les feines de conservació, restauració i documentació. De fet, el museu de l’Empordà disposa d’una plantilla de només dos treballadors: un director i una tècnica conservadora, a banda del personal d’atenció al visitant. La resta de serveis són externs al centre, a l’espera de poder incorporar algun treballador més.

El fet de treballar amb plantilles tan reduïdes “converteix aquesta feina en una autèntica vocació, amb equips de professionals que destinen un esforç sobrenatural i una estima enorme a cada projecte”, segons destaca la directora del Museu d’Art de Girona. A més, afegeix Clusellas, “aquest moment de crisi també ha generat estratègies positives de treball, com la creació de xarxes de suport, autogovernades pels museus, per treballar de manera conjunta”.

Sense poder comprar obra nova

A banda de la deficiència de personal, Eduard Bech afegeix que un problema important derivat de les limitacions econòmiques és “la impossibilitat de comprar obra nova”, ja que molts museus no gaudeixen d’una partida específica destinada a l’adquisició. “Per sort, però, el Museu de l’Empordà disposa d’un modest pressupost per comprar peces d’artistes d’aquesta regió, històrics i contemporanis, que enriqueixin la nostra col·lecció”, matisa el director.

Els directors dels museus insisteixen en la necessitat de tenir més recursos perquè entenen que són un element clau de la transformació social. Destaquen que les seves reclamacions no són en absolut un capritx personal, sinó que impliquen un benefici per a tota la societat. “Nosaltres només som mers gestors del patrimoni i el seu llegat, que és de tots”, assegura Clusellas. Bech afegeix: “Els museus només custodiem la memòria, que és col·lectiva”. Tot i que els directors de museu senten la responsabilitat personal de donar veu a les seves peticions i apuntar a la classe política, reconeixen que per aconseguir un canvi radical ha de ser el conjunt de la societat qui prengui consciència de la importància de recuperar la història i apostar per la creació artística.

Museus com a actors socials

Per treballar en aquesta línia, Eduard Bech insisteix que els museus “no han de ser únicament espais de gaudi estètic, sinó que cal posar èmfasi en el fet de ser entitats al servei de...”. Aquesta voluntat d’esdevenir un actor social rellevant es mostra, per exemple, en un nou projecte del Museu de l’Empordà en col·laboració amb els departaments de Cultura i de Salut de la Generalitat de Catalunya. Aquest projecte pretén introduir l’art a l’hospital per reivindicar el seu valor terapèutic. “Certament les possibilitats dels museus són potentíssimes i infinites, i només les pot escapçar l’economia”, conclou Bech.

El 2% i un nou pla a Girona

Els baixos percentatges destinats a la cultura i el patrimoni en els pressupostos públics són una mancança endèmica que ja fa temps que perdura. Malgrat que es produeixen millores en pressupostos ordinaris i municipals, les demandes apunten sobretot als pressupostos de la Generalitat de Catalunya. “Només podem confiar en les institucions públiques, ja que a casa nostra hi ha el convenciment que els museus són una responsabilitat únicament de l’administració, perquè les empreses i els particulars no aposten per exposicions d’interès públic amb capital privat”, assenyala la directora del Museu d’Art de Girona.

Així doncs, després de molt de temps amb pressupostos prorrogats a Catalunya i a l’Estat, ara que sembla que la situació es desencalla, des del sector cultural s’exigeix que el govern de la Generalitat destini en els seus pròxims comptes un 2% a les arts i les lletres. Editors, programadors, cineastes, artistes i, evidentment, també els museus, s’uneixen sota la plataforma Actua Cultura per reivindicar un augment del percentatge, que en els últims anys s’ha situat al voltant d’un ínfim 0,6%. “Si s’aconsegueix el 2% ja és fantàstic, però cal seguir augmentant els percentatges per equiparar-nos als països europeus de referència”, apunta Bech.

En resposta a la pregunta d’aquest diari sobre les reclamacions dels directors de museus, el departament de Cultura de la Generalitat no ha volgut fer declaracions i ha argumentat que s’està treballant en un nou pla d’ordenació museística a Girona, que es presentarà en una roda de premsa entre els mesos de febrer i març.

El MUME, un cas a part

Un cas totalment diferent de la resta de museus de les comarques gironines és el del Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, que és un espai de memòria històrica i reflexió crítica que recorda els exiliats vençuts a la Guerra Civil. Com a tal, depèn principalment del Memorial Democràtic i del departament de Justícia de la Generalitat i, consegüentment, no acusa la manca de recursos en el sector cultural. Alfons Quera, director del museu, explica que “malgrat que evidentment el museu va travessar un període de dificultats durant la crisi econòmica, des dels últims anys no ens hem vist frenats econòmicament per desenvolupar els nostres projectes”.

Augment del 17% de visitants

De fet, aquest 2019 ha estat molt positiu en tots els nivells per al museu, en part motivat per la commemoració del 80è aniversari de l’exili republicà. Per exemple, s’ha incrementat en un 17% l’afluència de visitants, i “és tot un repte mantenir aquesta xifra”, diu el director. Quera també apunta que és primordial mantenir el servei educatiu del museu, ja que gairebé la meitat dels visitants són estudiants de batxillerat. “La formació en història, especialment la del segle XX amb la presència dels totalitarismes i feixismes, ha de ser un recurs educatiu elemental contra la intolerància i la violència”, recalca. I un dels projectes més ambiciosos que el museu té és el programa europeu Horizon 2020, que consisteix en compartir durant 3 anys les experiències de desplaçats forçosos documentats per diferents institucions europees.

Evitar banalitzar la memòria

La rellevància social del MUME és evident, ja que pretén recuperar el llegat de l’exili republicà del 1939 per no oblidar un passat recent que interpel·la tota la població. Tanmateix, també hi ha el perill, diu Alfons Quera, que “la memòria democràtica quedi banalitzada i reduïda a un objecte de consum de masses”. Per això “el MUME ha de mantenir la seva vocació crítica, lluny de la transformació del sofriment dels oprimits en oci vulgaritzant”, indica el director d’aquest espai museístic.