CELOBERT
Comarques Gironines 03/02/2021

Hasél I els ocells

2 min

ACUSAT DE DELICTE D’OPINIÓ per uns piulets i unes cançons, d’aquí uns deu dies tancaran a la presó Pablo Hasél. Amb poques excepcions, ni els polítics ni el mateix món artístic se n’han preocupat gaire, al contrari: si se’l tanca és precisament per protegir una idea de la democràcia que permet perseguir, exiliar o empresonar la llibertat d’expressió. Ara s’ha sabut que a les eleccions de febrer li ha tocat per sorteig ser en una taula de votació. Sembla un escarni al cantant de Democracia su puta madre, però les situacions contradictòries -com ara voler ajuntar repressió ideològica i democràcia- acostumen a treure guspires lluminoses. Un altre exemple paradoxal és com els mateixos polítics que trobaven molt perillós anar a votar quan volien ajornar les eleccions, ara que els hi va el vot asseguren que no hi ha perill. Contradiccions d’aquestes acaben incitant la gent a buscar la coherència al preu que sigui, i sol ser alt, per tenir almenys una carta de navegar.

I és així que un paio com jo, que avui volia parlar d’ocells, es troba escrivint aquestes obvietats. Com em deia fa molts anys un amic, les obvietats s’han d’anar repetint. Dos i dos no fan quatre si et convencen que fan cinc, per estafar-te. Com puc, doncs, parlar dels ocells, havent al mateix temps d’ocupar-me de recordar obvietats, de mirar que no s’oblidin? Sense els fonaments d’unes obvietats ben sòlides, oblidem-nos d’una cultura amb cara i ulls.

El cas és que la relació dels ocells amb els piulets, les cançons i la llibertat és una de les obvietats més assentades, fins i tot gastades. Una relació més vella i tot que la que hi ha entre democràcia i llibertat d’expressió. Així que acabaré amb una petita divagació ornitològica, encara que sigui per remarcar que la lluita de Hasél és la de qualsevol que identifiqui l’espècie humana amb la consciència cultural, però que qui acabarà a la presó serà ell, ni jo ni el lector d’aquesta columna.

Cada ocell té el seu vol, com té el seu cant. Al bosc, sento l’aleteig com un refrec d’ales de seda, com si l’ocell fullegés molt ràpidament un llibre en paper bíblia. N’hi ha que volen entre les capçades dels arbres com meteorits i n’hi ha que planegen a dalt al cel, molt amunt, i d’altres que passen per entre les mates de bruc, o que travessen els camins arran de terra com conills. Com em deuen veure ells? Com dec entrar jo a través de les boletes dels seus ulls, al seu cap d’avellana? Em fan més companyia que les paraules impreses, són com llibres petits que volen, centenars d’ales com pàgines plenes de vida.

stats