CELOBERT

Els illots I les lloses

LLEGINT Les illes Formigues i el seu entorn, de Gabriel Martín, queda clara la força amb què aquestes fites naturals i marines identifiquen les costes des d’on es veuen. El llibre és una miscel·lània entorn d’aquestes Formigues de pedra que marquen, com se subtitula el llibre, La costa que va des de Begur a Calonge.

La potència delimitadora dels illots és enorme. La meva ciutat en té a cada banda, com porters submergits que només treuen el puny de sota aigua: s’Adolitx a una banda, els Secaïns i les Balelles a l’altra. Noms arrelats a sota l’aigua, també, a prova de la sal del temps, com les Formigues: la Formiga Gran, l’illa Plana, sa Corba, s’Escuit Llagoster, es Furió de Fora, sa Roca Nerera, sa Llosa del Vapor... Els illots són les engrunes de la terra ferma, o potser de l’Atlàntida, crostes de granit flotant a l’aigua, com els castells de roca que també emergeixen de terra inesperadament entre els mars d’arbres de les Gavarres i l’Ardenya.

Ara a la tardor, que la llum és pacífica, els illots tenen el seu moment dolç, sobretot aquests dies que el temporal els esgarrapa i els llepa, escumós de ràbia i demostrant que, com veiem als diaris, l’odi no té per què comportar malestar a qui el practica. Pot anar desgastant els illots sense ell patir gens. La mar sembla la pell d’una balena quieta i només per les ferides blanques que es fa amb la roca es revolta en cercles concèntrics entorn dels illots, en torterols de fum d’aigua, regirant-se, passant per sobre l’illot i tapant-lo i destapant-lo amb sudaris de llet. Roques de l’experiència, despreses de vanitat, desgranitzant-se, desatomitzant-se, la crosta tornant a la farina.

Però l’espectacle de veritat són les lloses. Les lloses són els esculls submarins, generalment satèl·lits dels illots. Al voltant de les Formigues n’hi ha d’enfonsats entre dos i nou metres, però se’n troben per tota la costa, i quan fa temporal també és el moment d’anar a veure-les. És quan les més superficials destapen el monyó d’algues que provoca els derelictes. L’aigua mateixa assenyala les lloses més submergides. Aquestes no les arribes a veure mai despullades, però el temporal les desperta. Quan l’onada es desinfla, esclata a sobre la llosa una illa blanca de fúria. Quan l’onada torna a agafar aire, les llavors dels esquitxos germinen en una sola flor blanca. S’obre el botó i una rodona blanca s’eixampla i floreix com un cim nevat. La llosa és a sota.

Mira, deixa’t estar de teories sofisticades. El temporal ensenya a respirar. Els cormorans volen alt com gavians, aquests dies.

Més continguts de

El + vist

El + comentat