Ilona i Oleksandra
"Tenim divuit anys, som de la província d’Ivano-Frankivsk, fa set i vuit anys que estem aquí amb els pares i germans. Els pares treballen de netejar cases, obres, jardiner… La resta, els tiets, els avis, estan tots allà". “Els familiars d’allà no volen venir, no volen deixar les cases”.
“Mira, tinc la meva besàvia, que té 89 anys i ha viscut la Segona Guerra Mundial i ara està visquent aquesta guerra. Sincerament no m’ho puc creure, ha passat per Holodomor, que és el pitjor, no menjaven, el seu pare ha morit a la guerra i la seva mare ha morit de gana, només es va salvar ella i un dels seus germans. No em crec que ella encara visqui un altre cop el mateix. Però no pot venir, no podem portar una dona de 89 anys que no pot caminar”.
“Jo físicament estic aquí però mentalment estic allà, perquè a les nits, des que ha començat, no he dormit bé perquè m’aixeco per cada missatge que estic esperant o dels meus cosins o dels meus avis o de la meva parella, que està al poble, està protegint el poble, veient si venen cotxes raros; perquè no podem deixar que els russos vinguin, perquè Ucraïna és Ucraïna...”
“Jo, sincerament, en Zelenski és un còmic i quan va començar de president vaig dir: «Anem malament». Però ara està lluitant. Podria estar a Amèrica i està allà al mig de tot, sabent que és el principal objectiu de Putin, però segueix allà, lluitant pel país”. “El Putin pensava que ens anava a separar però ens ha unit”. “I no només als ucraïnesos. Amb tot el món”.
“Necessiten ajuda. Ja hem enviat moltes coses. Hem enviat diners. Els nostres pares han anat ells mateixos a portar-ho allà a Ucraïna”. “Sí, van a Polònia, a les fronteres, ho passen per als altres familiars i tornen. No entren perquè tenen més de divuit anys i menys de seixanta”. “També hi ha molta gent que està aquí pensant: «He d’anar al meu país, l’he de protegir». Ahir el nostre amic hi volia anar, de dinou anys, com nosaltres, i uf…” “Ja estava tot plantejat, ha trucat amb qui va i a les cinc se n’havia d’anar, i a les quatre i mitja vaig anar i li vaig dir: «No, tu no hi aniràs, és impossible, estan lluitant, és una guerra!»”
“Al meu nòvio, li truco i intento parlar d’alguna cosa diferent, però no podem parlar de res perquè em parla de la guerra i només de la guerra. Fa una setmana ens preocupàvem per coses que sincerament ara per a mi no m’importen ja”. “El més fort és els nens. Nens petits. Perquè em truca el meu cosí de set anys i em diu: «Allà hi ha guerra, Ilona?» I jo: «No…» «Ai, doncs aquí sí…» I clar, ell encara no entén què és però m’ho pregunta a mi com si fos una cosa, no ho sé, normal”.
