Els joves àrbitres de bàsquet, un model de proximitat
Fa anys que no hi ha conflictes a la pista, ni entre jugadors ni amb els espectadors
GironaEls estereotips aplicats a l’arbitratge es van superant i cada vegada hi ha més adolescents i joves que tenen la il·lusió i la gosadia d’agafar un xiulet a la pista de bàsquet. L’Escola d’Àrbitres de Girona de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ) és també una escola d’aprenentatge de valors: compromís, responsabilitat, esforç i autoestima. Enric Ortega va fer el curset d’àrbitre amb 13 anys (ara només es pot fer a partir dels 16) i reconeix que tenia al seu favor una enorme tranquil·litat que li va permetre superar amb nota situacions complicades, per això continua arbitrant als 21 anys. “Al primer partit em vaig sentir molt poc còmode i pensava que no hi tornaria més, però ara ho gaudeixo molt, sobretot quan els entrenadors ajuden demanant calma als jugadors que protesten més i quan puc arbitrar un partit bo i igualat”, explica Ortega.
Ferran Garriga va entrar en el món de l’arbitratge perquè des de petit es va començar a fixar en l’actuació dels àrbitres. Com que no l’afecta la pressió del parquet, de seguida es va distingir de la resta i va arbitrar la final de la Minicopa. En molts casos, són les mares les que apunten les noies al curset d’àrbitres, com en el cas de la Lídia Sánchez, que malgrat que va començar el primer partit molt nerviosa, de seguida es va sentir còmoda i es va adonar que li agrada arbitrar.
En el bàsquet no hi ha distincions de sexe a l’hora d’arbitrar i a tothom li sembla normal perquè ho viuen des de petits. Si se’ls pregunta si el tracte de públic i jugadors és millor o pitjor quan és una dona la que arbitra, la majoria coincideixen a dir que hi ha més respecte i més bona predisposició dels jugadors a parlar amb una noia, segons Xavier Girbal, responsable de l’Escola d’Àrbitres.
En canvi, segons Lídia Sánchez, “el públic o els entrenadors s’atreveixen més amb una noia i potser hi ha més faltes de respecte”. Tot i això, els tècnics de bàsquet asseguren que “no hi ha agressions ni males paraules” i que “costa sentir un insult”, adverteix Xavier Girbal.
Aquesta calma dels partits de bàsquet s’ha aconseguit “fent desaparèixer la figura autoritària de l’àrbitre i formant els joves perquè dialoguin molt amb els jugadors i entrenadors i els expliquin les decisions més delicades”, reconeix Carles Martos, delegat tècnic del Comitè d’Àrbitres de bàsquet de Girona.
Resistir la pressió és una de les assignatures que només es poden aprovar en una pista. “En començar a arbitrar prenen decisions en funció de si els pressionen més o menys. Els primers partits se’ls nota molt condicionats, però de seguida aprenen a gestionar-ho”, diu Girbal. Els àrbitres novells acostumen a córrer per la banda oposada a les banquetes perquè així “fugen del perill”, afegeix.
Xavier Girbal explica que als primers partits sempre hi ha al pavelló un àrbitre amb experiència que fa de tutor. “No pot intervenir, però tranquil·litza els àrbitres novells”, diu Girbal.
La violència, sigui física o verbal, està pràcticament erradicada del bàsquet. “La grada alçada de molts pavellons facilita que no hi hagi un contacte tan directe amb el públic, a diferència del futbol, i fa poc s’ha fet un recordatori de la campanya Bàsquet net. Podem dir que fa anys que no hi ha cap problema greu”, explica Carles Martos.
