CELOBERT
Comarques Gironines 26/11/2020

Mail a un amic barceloní

2 min

T’ESCRIC PERQUÈ JA VEIG que trigaran a deixar-vos tornar. A casa estem tots bé, per sort, deu ser per això que em costa entendre que no us deixin sortir sols al bosc, però al confinament del maig tampoc deixaven sortir ni a fer esport quan a Europa aconsellaven als ciutadans sortir a fer-ne per salut. I tots vam creure... Em dius que et consolarien quatre paraules sobre els bolets, però aquesta tardor es veu que no se n’han fet gaires; no hi entenc, o sigui que et parlaré dels glans.

Sembla que s’esperin per caure amb la millor llum de l’any, la de novembre, encara brillant de l’estiu però ja purificada, redimida, una llum de neu transparent i alumini. Per anar a veure’ls, camino turó amunt algun quilòmetre fins a una sureda solitària i m’assec sota una alzina. De seguida començo a sentir caure els glans, és una timbalada molt lenta, de nit i de dia, una dutxa parsimoniosa de gotes de fusta que els arbres deixen caure com un ramat de cabres verdes voladores. Cada gla sembla un obús petit, massís i sense càrrega explosiva que baixa fregant fulla per fulla i rebotant a la branca tova del suro abans del cop definitiu i sec sobre la fullaraca, la roca o la terra.

Al peu dels suros, als camins, hi ha plagues d’escarabats lluents o de bombolles, com si la terra al voltant de l’arbre bullís. Pensa que ara mateix sembla primavera. El bruc, el romaní i la gatosa floreixen, el fruit del llentiscle ja és negre i tenim aquí i allà la delicadesa de l’arboç, que floreix com una núvia entre els arbres i que fruita al mateix temps i fa bassals i rierols vermells. Pensa que quan al voltant d’un suro gros hi ha un terreny pla, els glans enfusten la terra com si hi posessin parquet, i la rosada ho envernissa i la llum plana ho poleix, però que si els glans troben un xaragall roden avall com un exèrcit de guerrers diminuts i molts joves, tots amb melena castanya i llisa, amb el casc que sovint perden, i també fan rierols, cascades i estanys, i afluents i rius amazònics, i que al peu dels arboços, amb els embassaments de campanetes blanques caigudes a terra, és com si l’exèrcit de glans hagués buidat els ulls a una nació de follets. Pensa que pels turons hi ha un sistema fluvial de sòlids que baixen imperceptiblement, de pedruscall, de troncs petits com ossos secs, de flors d’arboç i cireretes com glòbuls de sang, de fulla seca d’alzina, de bolets pudents mig podrits i de glans, i que tot això t’ho perds, pensa que de vegades camino sobre una grava ovoïdal de boletes de fusta que em fan perdre l’equilibri i de vegades caic.

stats