CELOBERT

Un mail

AHIR EM VA ARRIBAR un mail de Google, un d’aquests mails unidireccionals que no pots contestar. El remitent no se’n fa responsable. Tira la pedra i amaga la mà.

“Toni -diu a l’assumpte-, les teves novetats d’aquest 2019”. Em parla de tu (m’iguala a si mateix, una màquina) i m’explica que rebo el correu perquè en algun moment vaig activar l’historial d’ubicacions de Google. Mai se sap quins botons toques. El cas és que ha quedat constància de per on hem passat el meu mòbil i jo el 2019. Un mapa amb punts vermells m’indica que he visitat tres països (dos dels quals per primer cop, m’aclareix), 31 ciutats (17 de noves) i 64 llocs (42 dels quals per primer cop). Em diu que he fet en total uns 24.000 quilòmetres, que, m’informa, representen el 60% d’una volta al món.

Quan m’ho miro amb perspectiva, el mail es torna molt inquietant: hi ha detallats tots els meus desplaçaments. Cada pas que he fet durant l’any, cada casa, cada establiment que he trepitjat, amb el dia, l’hora i els minuts.

L’altre dia un amic em deia que no s’havia apuntat a determinada pàgina política perquè no volia ser identificat per una màquina. Vaig contestar-li que més valia que se’n fes ràpidament. Si la màquina volia saber la seva ideologia, tenia dades de sobra per deduir-la sense possibilitat d’error. Que ell no es fes de tal pàgina l’assenyalaria com un que dissimula. Si s’hi apuntava, en canvi, donaria més cos a la seva ideologia i la faria més temible.

La relació entre política i màquina ha anat fent-se més clara d’ençà que Trump va guanyar la presidència fa tres anys. Màquina i autoritarisme van de bracet, només cal veure l’aspecte robòtic dels uniformats amb porra. Massa i tecnologia van ajuntar-se pels grans cataclismes del segle XX. Al XXI, el canvi climàtic torna a confirmar que la batalla perpètua entre la tecnologia i l’home és a mort. Les manifestacions físiques són conseqüència de la moral: els incendis són focs infernals.

Agraeixo a Google que m’hagi enviat aquest mail. Podria no haver-ho fet, com no ho fan els que segur que tenen gravades totes les nostres converses de mòbil, totes les nostres navegacions internàutiques, la roba que ens posem, els pentinats, els gestos que fem de disgust o alegria, filmats per les càmeres omnipresents que els nostres mateixos governs reparteixen per tots els carrers i edificis. Tota aquesta informació només busca classificar-nos, determinar-nos, fer que acotem el cap. Com és natural, les màquines volen ser manades per màquines.

Necessitem un humanisme nou, tan profund que cap màquina el pugui detectar.