Com mantenir la passió esportiva amb les grades buides

GironaL’esport, sense el sentiment de la gent, perd la seva essència. En temps de pandèmia, als aficionats se’ls ha prohibit estar en contacte amb els seus equips. S’ha passat d’omplir els estadis i adequar els caps de setmana a l’horari del club de la teva vida, a seguir els partits per televisió o internet. Però la fidelitat a uns colors no hi entén de distàncies, encara que alguns s’entestin a allunyar, cada cop més, les persones de les entitats, moltes instal·lades en un altar que no admet rèpliques. L’aficionat, però, no falla mai: per molt que el maltractin, per molt que encaixi derrotes, per molt que pateixi, sempre hi és. L’ARA s’ha posat en contacte amb persones vinculades al Girona, l’Olot, l’Spar Girona i la UE Sarrià, i analitza com els clubs tracten els seus abonats i quines fórmules fan servir per mantenir el lligam malgrat les restriccions.

“Nosaltres sempre hi serem”

“Recordo l’època de Vista Alegre, quan el Girona subsistia amb els diners dels aficionats, quan la gent era més protagonista i ens tenien en compte. Ara només som una petita part del pressupost, econòmicament poden viure sense nosaltres. Però nosaltres sempre hi hem estat, sempre hi som i sempre hi serem. Perquè el nostre club ens aporta felicitat, ens permet relacionar-nos i cuidar la nostra part social. Aprens a compartir, a aïllar-te del dia a dia, a viure experiències. El futbol, per a la gent, significa moltes coses”, explica Cristóbal Sánchez, president de la Federació de Penyes del Girona. Sánchez ha mostrat el seu malestar amb la gestió de l’entitat, que a l’estiu va cobrar-los la meitat de la quota d’abonament i ara els cobrarà els cinquanta euros d’un carnet de soci que el club es va treure de la màniga quan era a Primera Divisió per poder tenir dret a un seient.

Veure’s dibuixats a les graderies

Els aficionats tenen la mosca al nas perquè no entenen com, havent-se de conformar a mirar els partits per la televisió (de pagament, per descomptat), el club no fa un exercici de solidaritat. Molts no tenen ingressos, han perdut la feina, no reben ajudes o, si en reben, el futbol passa a ser l’última prioritat on destinar-les. Coses d’un negoci en què sempre guanyen i perden els mateixos. “El futbol ha perdut ètica. Hem passat de sentir que sense aficionats no era res, de contemplar com s’omplien la boca dient que som imprescindibles, a veure’ns dibuixats a les graderies amb el so ambient gravat. La pilota continua rodant però sense nosaltres físicament, que som a casa pagant una plataforma que és molt més cara que un abonament, que també paguem encara que no en puguem fer ús”.

Compensacions als abonats

El Girona, que malgrat la pandèmia ha mantingut el 96% dels abonats, va oferir tres vies de compensació quan el futbol es va veure obligat a aturar-se el curs passat: l’aportació a projectes socials, sanitaris o educatius -com la campanya solidària amb l’Hospital Josep Trueta-, un descompte en el preu de l’abonament de la temporada actual o el reintegrament de l’import proporcional (23,8%).

L’alternativa més utilitzada va ser la de destinar la compensació per a una rebaixa en el nou carnet (81%), mentre que els abonats de Montilivi van destinar uns 20.000 euros a ajudes socials, comptant-hi la suma aportada pels diferents patrocinadors de l’entitat amb carnet.

També va mantenir els descomptes previstos, que exigien la presència a l’estadi, adequant-los des de la prohibició -un mínim de 15 partits-, i 3.000 persones se n’haurien beneficiat en cas d’ascens a Primera. “Creiem que en el seu moment vam ser generosos i ells responen que ara és necessari continuar pagant, que l’entitat no es pot permetre perdre aquests ingressos. Podrien haver tingut un gest, però han preferit no tenir-lo. Què hi farem”, admet Sánchez.

L’Olot crea el soci mentor

A Olot, el compromís amb un projecte ben arrelat al territori no ha disminuït ni un mil·límetre. L’equip, que competeix a la tercera categoria estatal, tampoc ha pogut comptar amb el caliu, dins de l’estadi, dels seus aficionats. Però mai s’ha quedat sol. Sense anar més lluny, fa poc es va fer viral una imatge en què molts aficionats presenciaven un partit des de l’exterior, enfilats a tamborets, cadires i escales. “Hi ha frustració, els incondicionals noten que ara és molt més fred, que hi ha una separació. I si l’equip no pot tenir la seva gent, si ha de jugar amb el camp buit, competir se li fa una muntanya. Hem passat moments esportius complicats, els últims anys, i hem estat a punt de baixar de categoria, però l’afició sempre ens ha fet costat. Per això hem crescut, perquè la gent ens ha ajudat a ser el que som”, expressa Oriol Boix, el cap de comunicació d’una entitat que ha decidit no cobrar la quota d’aquest curs -no s’han apujat els preus- fins que es permeti assistència. Petits gestos que fan més gran un club.

També ha aparegut la figura del soci mentor, que implica una donació anònima d’un abonament a uns dels socis que, a causa dels temps que corren, no es pot permetre el pagament. “Potenciem el vessant sentimental, aquesta és la nostra filosofia i això acaba repercutint en tots els àmbits. Ens ajudem plegats, estem molt vinculats al teixit de la terra i la societat ho agraeix perquè es veuen representats. El feedback que tenim és positiu, comprenen que vivim una situació excepcional. De fet, la majoria de patrocinadors han renovat i només hem perdut una vintena de socis. Disposar d’aquest actiu és molt important”, afegeix Boix.

Quan la competició es va aturar per primera vegada, l’Olot va oferir propostes de compensació, la possibilitat d’agafar-se a una congelació -és a dir, cedir voluntàriament la part que li tocava al club- o un abonament a Footters, una de les plataformes -de pagament- amb la qual els abonats poden seguir els partits del club des de la distància. L’altra via és escoltar Ràdio Olot. “Es porta malament, tot plegat, costa molt adaptar-se a aquesta situació. L’Olot és un club proper i dels socis, i estem desitjant que tornin a entrar a l’estadi. Perquè és més que un partit de futbol, existeix un sentiment de pertinença amb què tothom s’identifica. Venen els amics, les famílies, persones que fa temps que formen part de les nostres vides. És un valor afegit, també per a la plantilla. Perquè ara noten que no hi són, observen que en els moments de dificultat no tenen l’alè de la gent que estimen, d’aquells que es presenten a veure’ls vestint la samarreta amb el seu nom”.

Equilibris al bàsquet femení

La situació de l’Spar Girona també és complicada, perquè a l’esport femení li toca patir una mica més que al masculí. Si habitualment ja toca fer equilibris -per no dir miracles- per quadrar el pressupost, la crisi del coronavirus l’obliga a reinventar-se perquè ara tothom s’ho pensa deu vegades, abans de col·laborar. L’entitat gironina, que venia del cop duríssim del temporal Gloria, que va inundar el pavelló, no va retornar cap euro de l’import proporcional del curs passat i va presentar un pla dividit en diferents terminis en què sí que hi hauria devolucions aquesta temporada, i ha vist com la xifra d’abonats ha passat dels 2.600 (empreses amb dret a seient incloses) als 1.600, aproximadament.

El club ha ideat noves fórmules, amb tarifes alternatives i l’oferta de múltiples packs amb l’objectiu d’engrescar el màxim de persones possible. “Comprenc perfectament que no ens hagin tornat els diners, però és una opinió molt personal. És un tema delicat, aquest 2020 el club ha rebut molts sotracs. És cert que tots ho hem passat malament i alguns encara estan en una situació complicada, amb ERTOs i acomiadaments, però estem molt units i tothom es posa a la pell de l’altre”, confessa Àngel Martí, integrant del grup d’animació GirUNIns.

Del 50% a la porta tancada

A Fontajau, però, a l’inici de Lliga s’hi ha pogut entrar amb un aforament del 50% -només abonats, renunciant a la venda d’entrades- i les mesures higièniques i de seguretat corresponents, fins que la segona onada ha dut les restriccions a fer jugar a porta tancada i obligant els seguidors a seguir les evolucions dels equips pels canals digitals de la FEB. De fet, aquesta setmana s’està disputant la bombolla de l’Eurolliga i, malgrat els esforços de l’entitat, els partits són sense públic.

“Quan hi hem pogut anar el protocol ha estat impecable, estàvem més segurs dins que fora. Anàvem amb mascareta i agrupats amb gent de la nostra confiança; tot estava controlat, sobretot per poder tenir present l’origen d’un possible cas i qui quedaria afectat”, raona Martí, a qui l’entristeix el fet de no poder estar al costat de l’equip de la seva ànima. “És molt dur. Hem perdut qualitat de vida, les relacions socials estan disminuint. Veure un partit del teu equip des de casa no és el mateix que abans, sens dubte. Xerrar per WhatsApp mentre juguen no és el mateix que conversar tota l’estona amb la persona que tens al costat, no hi ha fluïdesa. Sap greu, estar així. Perquè el dia de partit aprofites per estar amb la teva gent, i ara no ens podem veure. No tenim l’abans i el després, poder fer una cervesa o anar a sopar. Socialitzem menys, i l’esport és un oci que molts disfrutem: ara ens toca anar de casa a la feina i de la feina a casa”. Un aficionat, per l’amor a uns colors, fa el que faci falta. “Seguim perquè sentim que una petita part del club ens pertany, hi ha un gran vincle. I per a l’equip tampoc és el mateix estar sol que amb nosaltres”.

Imaginació per sobreviure

Quan no s’obren les portes del pavelló, per seguir esports com l’handbol i l’hoquei, als quals s’ha pogut assistir en directe amb restriccions fins a la segona onada de la pandèmia, cal recórrer a internet. El web de la RFEBM ofereix la possibilitat de seguir els partits d’handbol en obert, en línia, mentre que els aficionats poden continuar veient els seus equips d’hoquei a la televisió i a internet. “Som un club singular, perquè la instal·lació és pròpia i només s’hi juga a handbol. Això ens dona l’avantatge de ser gestors de la nostra pròpia entitat”, avança Jordi Paretas, vicepresident de la UE Sarrià, que malgrat perdre alguns abonats es mou en xifres semblants. “Nosaltres no ens podem permetre pagar un sou de conserge, per posar un exemple. Els entrenadors tenen la clau i l’últim que entrena tanca la porta. I significa que ara, en temps de pandèmia, tothom ha de tenir encara molta més responsabilitat de la que tenia. Separem els grups en bombolles, fem esperar els equips perquè no coincideixin... Als clubs petits se’ns multiplica la feina”.

Les dificultats obliguen tothom a donar el millor de si mateix. “Sobrevivim a còpia de subvencions, associats, anunciants, l’escola esportiva i la quota de socis. Som amateurs, els jugadors del primer equip no cobren per competir. I vam decidir no tornar la quota perquè les despeses no han minvat. Hem de continuar pagant i si no ho fem, podríem deixar de ser viables”, afegeix, valorant la idea dissenyada per fer front a les despeses: la venda de deu targetes del sorteig de l’Euromillones, amb la qual cosa qui decideixi vendre-les en recuperarà una part.

El tancament del bar els dies de partit és una altra font d’ingressos que actualment no es pot explotar. Sense els aficionats, però, perden bona part de la passió que tenien. “La força del club és la graderia, tot això ens afecta molt. Com li dius a una persona que porta tota la vida anant al pavelló que ara no pot? Com li fas entendre si a Sarrià ens coneixem tots, si ens trobem passejant pels carrers? A mi m’ha tocat haver-li de dir al meu pare que no pot venir. I no és gens fàcil”, acaba Paretas.