29/06/2022

Melilla

2 min

Els vídeos de cossos humans amuntegats i policies arrossegant cadàvers recorden les piles de morts de les filmacions després d’alliberar els camps nazis. Allà, dels cadàvers en deien nines. Avui, la matança s’amaga amb paraules com màfies de l’emigració o assalt violent massiu.

Però ni la hipocresia ni el cinisme alliberen de la consciència a qui en té, es reconegui racista o faci donacions a Open Arms. No saps si callar o si donar lliçons des del teu jardí emmurallat. Escriguis què escriguis, no estàs recobrint amb paraules el buit nihilista que les imatges de Melilla han obert? Ja que no pots oblidar-te’n, mira de calmar la inquietud, de tapar-la amb paraules, intenta entendre la impotència enfront del mal i procura esgarrapar encara algun tret distintiu –el verb, la paraula, les paraules: crim, sang, assassinat, salvatjada, psicòpates– que ens faci humans, ja que millors no podem ser. Així estalviarem també a les nostres víctimes de ser tractades del tot com animals –ja que els enterrem com gossos–. Ells també parlaven, també haurien tingut neguits de consciència, posats a les nostres pells.

Dels polítics que ho han consentit no n’esperes res que no sigui un empitjorament, però tampoc hi ha hagut gaires manifestacions a les places pels pobres nois massacrats. No passa res: tot just aquest dilluns han trobat cinquanta migrants més asfixiats en un camió a la frontera dels EUA amb Mèxic, que també recorda com morien els jueus als camions-cambra de gas que els nazis feien servir. Ens podem posar les mans al cap per aquestes comparacions que impliquen que el nazisme no va ser ni molt menys superat. Qualitativament no sembla tan lluny, i quantitativament… Hi deu haver estudis que comptin els assassinats per acció o per omissió relacionats amb els moviments migratoris. Ens posaríem les mans al cap, diríem: com? No ho sabíem! No soc pas el guardià del meu germà!

Però això serà en el futur, quan ja no ens en sentim responsables. Ara la constatació és fàcil, la crítica amb paraules, el remordiment petit que dura unes hores o la remor moral interminable i bruta com el soroll de fons d’una autopista, però el silenci és pitjor. A través seu s’atorga, i avui és la manera més eficaç dels governants per legitimar-se. Més que democràcies, tenim uns grans sistemes de silenci, uns enormes cementiris de paraules. Ens parlen d’una majoria silenciosa però no és sinó el silenci de la majoria, atrapada en un sistema del qual té molta menys culpa que els qui prenen decisions per nosaltres en nom de les nostres pors manipulables a conveniència.