La nostra ruïna
La setmana passada, instal·lant una bastida per restaurar-la, uns operaris van foradar la muralla de Tarragona i un relleu de Minerva del 200 aC, la representació escultòrica romana més antiga de la Península. En el moment de la destrucció no hi havia present cap tècnic municipal que supervisés l'obra i els operaris no van veure la Minerva.
Llegint la notícia va venir-me al cap el cas de la vil·la romana del Roser, a Calella de la Costa. Feia anys que s'havia descobert el jaciment, però això no va impedir a l'Ajuntament de modificar el pla urbanístic per permetre construir-hi a sobre un bloc de sis plantes, amb dos nivells de pàrquing, un supermercat i tres plantes de pisos. Ara la vil·la ha quedat a la vista, en un estat de conservació excepcional, però ni això la salvarà.
També a Sant Feliu de Guíxols l'Ajuntament ha decidit construir un bon bloc de formigó just a sobre de les ruïnes que hi ha a l'espai del claustre del monestir. La destrucció de patrimoni històric va de bracet amb la destrucció de patrimoni paisatgístic i patrimoni lingüístic. Qui passarà comptes amb aquests ajuntaments? Així s'esborra un país, i el nostre pitjor enemic no ho faria millor.
Als relats de la Bíblia, després d'arrasar una ciutat se la sembrava amb sal. Avui hi aboquem formigó que, a més, fa negoci. Ens diuen que és per salvar el patrimoni de nosaltres mateixos, que els nostres descendents ja seran més civilitzats i podran desenterrar el que generosament hem enterrat per comptes d'arrasar-ho directament. No sé si el cinisme no és encara pitjor, ni com els nostres descendents podran civilitzar-se si els tallem les arrels. Tornant a començar de zero?
Aquest que va ser una vegada el país del Noucentisme i de la Bernat Metge, ara és la taca vermella d'Europa per la funesta gestió de la covid. Sembla que no hi tingui res a veure, no? Se'n diu consciència d'un mateix, se'n diu responsabilitat, se'n diu, en el fons de tot, justícia. Fa l'efecte que aquests últims anys estiguem escurant el plat. Al patrimoni que no s'havia tocat durant dècades, ara s'hi arriba.
I el problema no és vendre's l'ànima a fantasies capitalistes que s'estimen més un passadís de Doritos que l'atri d'una vil·la romana, el problema és que ens toca votar gent que no és que no valori la vil·la romana, el paisatge d'una cala o el tresor d'una llengua moribunda. És pitjor: és que ni ho veuen, per ells és transparent, intranscendent, inexistent, i quan algú els ho assenyala amb el dit plorant pel que projecten de fer, per més que s'hi esforcin són incapaços de veure la destrucció que promouen.
